Memòria

Els esde­ve­ni­ments són juga­ners amb el pen­sa­ment, i deter­mi­na­des coin­cidències m'han empès a refle­xi­o­nar i molt sobre la memòria. Encara tras­bal­sada pel traspàs de l'Emili Tei­xi­dor, però no trista perquè em quedo amb l'ener­gia que expel·lia, m'hi he vol­gut atu­rar. I el con­tra­punt per a la reflexió me'l dóna la lec­tura i comen­tari de text pri­vi­le­giat –per per­so­na­lit­zat– del dar­rer assaig d'en Fran­cesc Marc Àlvaro.

Tei­xi­dor ha estat mes­tre en cre­ació literària, novel·lista de pedra picada capaç de cons­truir com ningú –i com recor­dava ahir la pro­duc­tora Isona Pas­sola– per­so­nat­ges potentíssims. Un refresc per a la memòria amb el valor afe­git de ser capaç de des­pu­llar pecats capi­tals d'una Cata­lu­nya que si no en fa, fóra capaç de repro­duir misèries d'altres temps. I un peda­gog neces­sari en moments d'insult a la intel·ligència i atacs popu­lars i popu­lis­tes a una uni­tat científica de la llen­gua i un model exitós d'ense­nya­ment. I davant de tot ple­gat, és el que també amb encert i intel·ligència rei­vin­dica l'amic Àlvaro. Em va sem­blar enten­dre que el que calia era que la ins­ti­tució pública res­tituís la dig­ni­tat de les vícti­mes davant el poder sos­tin­gut dels seus bot­xins. I en con­seqüència la memòria no fos col·lec­tiva, sinó per­so­nal.

Sí tinc molt clar que la rea­li­tat és una, i per tant cal que les ins­ti­tu­ci­ons valo­rin els qui han estat vícti­mes de la ignomínia; no tinc tan clar que els exer­ci­cis de memòria de les ins­ti­tu­ci­ons siguin del tot hones­tos. Sense ànim d'ofen­dre, segu­ra­ment s'han produït i pro­dui­ran epi­so­dis d'inter­pre­ta­ci­ons sub­jec­ti­ves de la rea­li­tat. I segur que alguns monu­ments a la memòria són més parcs d'atrac­ci­ons de l'atro­ci­tat que no pas espais on fer justícia decen­nis després del des­as­tre. La coin­cidència de dos fets que en mi han esde­vin­gut pròxims, m'ha fet donar un parell de tombs a la cosa. I sense pre­ten­dre res més que això, pen­sar-hi.