Apunts
Celebració
Faig com els cargols. Aprofitant que ja no plou surto a fer una passejada nocturna per Barcelona. Alguns conductors, pocs, fan sonar el clàxon amb una energia i una insistència irritants i digna de millor causa. Sento alguns petards. És que la selecció espanyola ha guanyat l'Eurocopa. Eufòria desbordada a Espanya. Però a Catalunya, molta menys del que voldrien els que sempre utilitzen el baròmetre de les celebracions esportives quan els van a favor. Menys, molta menys, que fa dos anys, quan els de sempre van voler fer passar el bou per bèstia grossa i van manifestar amb veu entre tremolant i amenaçadora que la celebració demostrava que Catalunya és Espanya. El que sigui, menys autoritzar un referèndum. Llavors sortiríem de dubtes.
Però què celebraven exactament? Una victòria esportiva d'una selecció amb molts jugadors catalans. Una victòria esportiva que es volia fer passar pel triomf d'un país o d'un estat –per això no ens barallarem– que és un vaixell a punt d'enfonsar-se. Un territori que envia la seva joventut millor formada a l'atur, a la subocupació o a l'emigració, a beneficiar aquells que han estat vençuts al terreny del joc. Un lloc on el guany fàcil és el màxim valor. On s'evadeixen capitals amb la mà esquerra mentre amb la dreta s'agita la rojigualda. On es lamina qui pensa o parla diferent. On s'aboquen milions i milions en obres inútils amb l'excusa de l'equilibri i la solidaritat territorial mentre que les que aportarien riquesa es posterguen. On s'està més pendent del que fa el veí que del que passa a casa.
Què celebraven?