A qui no vol cols, tres plats

Tres mostres de poesia de la Franja, a l'Aragó, on es parla la mateixa llengua que parlem vostès i jo. I a qui li piqui, que es rasqui, que s'hi posi fulles, que el bombin.

“Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro / i m'eixeco més alt, fugint de tu, / te tinc molt més a prop i més t'estimo, / sense enyor, sense enveja de ningú. / Si mirada de prop se't veu cruel / i aspra i freda i amarga i malcarada, / quan se't mire de prop se't veu la pell / tèbia i suau, rodona i ben formada./ Més que estar a prop de tu, vull recrear-te, / fer-te créixer i florir com t'imagino / i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te. / Terra, país, muntanya, quant t'estimo! / Quants versos t'haig de fer per agradar-te? / Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!” Lluny de tu, de Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937-Barcelona, 1989).

“Fang a les hortes i molsa als codissos, / pols a les golfes i pedra a les places, / pols a les cases i pedra als pedrissos, / fang a les portes i molsa a les basses. / Molsa a les gleres i fang als corrals, / pedra a les mines i pols als carrers, / pedra a les cales i pols als bancals, / molsa a les eres i fang als papers. / Me sé lligat en aquest erm paisatge / i per això no em fa mai cap retret / si per un moment oblido el llinatge. / Si sóc tan sec és perquè així m'ha fet, / únic consol per al meu cor salvatge, / aquest país de qui parlo en secret.” Paisatge, d'Hèctor Moret (Mequinensa, 1958).

“M'assomo a la finestra i tia Maria em diu bon dia, / ixco al carrer i una lleu brisa m'acaricia. / Tot é natural, tot é tan senzill. / Tot al meu voltant: sic un tipo afortunat. / Haig nascut al camp, sic de poble, / estimo aquesta terra, / estimo aquesta gent, / que és la meua gent, que és la meua terra. / Canto, / i quan canto lo que sento /, sento i canto tal com sic, / i quan sento el cant, / sento i canto lo que sic”. Fragment de Sóc de poble, d'Anton Abad (Saidí, 1958).