Opinió

opinió

Nadals feliços

En Rafel té clar que ara li ve el més difícil, escriure el segon llibre

L'estiu esclata sobre la ciu­tat amb con­tundència. Diu que ahir vam arri­bar als 37 graus, que ja és dir per tot just començar. De tota manera, al pont de les Pei­xa­te­ries Velles un airet de tra­mun­tana dis­cret amo­ro­seix el matí ciu­tadà. És d'agrair. Ens tro­bem de cara amb Rafel Nadal, a qui no havia vist des de la pre­sen­tació mul­ti­tu­dinària del seu Quan eren feliços, que ja pas­seja el seu premi Josep Pla per sis o set edi­ci­ons. Mereix que el feli­citi. El seu lli­bre, lle­git de fa dies, ens ha permès conèixer, a molts dels giro­nins que com­partírem alguns dels anys que ell relata, una Girona des­co­ne­guda, ini­ma­gi­na­ble, cer­ta­ment feliç, que coe­xis­tia amb la mise­ra­ble Girona dels cin­quanta, con­va­les­cent encara de la guerra per­duda, de la post­guerra ina­ca­ba­ble, aclo­fada, temo­renca, res­clo­sida i pudent. És d'agrair el seu tes­ti­moni per­so­nal que docu­menta un món fami­liar pri­vi­le­giat que li ofe­reix una infància amb un calen­dari esta­ci­o­nal de pai­sat­ges can­vi­ants, que van de la vella Girona al xalet de la Fosca, pas­sant pels dies page­sos a Can Can­ta­lo­ze­lla, d'Aigua­viva.

No em puc estar de recor­dar a l'amic el plaer que m'ha donat la lec­tura de mol­tes pàgines del seu lli­bre, espe­ci­al­ment les dedi­ca­des al mar. Les podria haver sig­nat el mateix Pla. Li recri­mino, en canvi, alguna super­fi­ci­a­li­tat quan parla de la seva etapa al Collell –una escola-inter­nat de cape­llans en mig del bosc, prop de Banyo­les. “Posem per cas –li dic–, quan decla­res que no et van posar mai la mà a sobre, en cap sen­tit, pot­ser hau­ries d'acla­rir si les mans cor­rien o no cor­rien, en tots els sen­tits.” Vol­dria saber si el seu cas no era una excepció; per ser els Nadal Far­re­ras –com devien ser, uns dels millors cli­ents de l'escola– dotze fills de casa bona merei­xen una atenció espe­cial, diria jo. De tota manera, sem­bla que l'estada d'en Rafel al Collell va coin­ci­dir amb can­vis interes­sants: l'entrada de pro­fes­sors com Mon Marquès o Dolors Oller. I sí, em diu, alguns antics alum­nes li han recri­mi­nat que no fos més crític.

Se m'acut que un bon edi­tor podria haver-li fet polir alguns d'aquests aspec­tes. Recordo haver assis­tit sense voler a una sessió de Javier Cer­cas amb el seu edi­tor. Dis­cu­tien i polien pàgina per pàgina. “Uf! –diu ell–. Els vaig pas­sar uns quants capítols per veure què els sem­blava i van dir que enda­vant, que tot estava bé. Les coses van així, ara.” No sé si em vol dir que el premi també for­mava part de “les coses”, però tant li fa. Ho dei­xem estar. No li dic que també em va sem­blar que alguns pas­sat­ges que rela­ten rela­ci­ons fami­li­ars resul­ta­ven un xic ensu­crats, pot­ser escrits amb més prudència de la necessària. O que el seu germà Quim nomé hi és citat un parell de vega­des, i molt d'esquit­llen­tes... Coses.

En Rafel té clar que ara li ve el més difícil, escriure el segon lli­bre. Té raó. L'espero amb can­de­le­tes, ara que ja ha tren­cat el gel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.