Una ‘Masada' pacífica

L'estratègia política per aconseguir el pacte fiscal que eviti l'espoli de Catalunya, que freni un creixent empobriment a partir d'una pèrdua d'un 8-9% anual del nostre PIB acabarà amb un cara a cara amb Espanya. El temps dels xocs de trens entre Catalunya i Espanya no és gaire llunyà. Una confrontació democràtica on tots els catalans hem de preparar-nos contra el foc creuat, malèvol i maliciós, que s'executarà en forma de no enviar el pagament de les nòmines de 240.000 funcionaris o no transferir el cost de les pensions. Es buscarà la nostra fractura interna.

No és cap invent ni cosa estranya, en el procés d'independència de l'antiga Iugoslàvia els unionistes serbis en van fer d'aquest ordre i de molt més greus, com tothom sap, des de la guerra declarada a les amenaces més grans i greus per atemorir la població fos eslovena, croata, bosniana, macedònia o kosovar. A nosaltres no ens enviaran els tancs, només que l'aixeta deixarà de rajar els sous que hem de rebre. Que, cal recordar-ho, són nostres i no seus. Ara bé, si darrere hi ha la voluntat majoritària del poble català, no poden fer res. Bé, sí, propaganda política extrema per atemorir la població però res més. Ni boicots comercials, ni frenar les transaccions econòmiques, ni res que posi en dubte la lliure circulació de persones i béns, com diu i ha demostrat amb fets la Unió Europea.

Catalunya ha de ser com la llegendària Masada jueva, el conjunt de palaus i fortificacions que dalt d'un altiplà d'una muntanya aïllada del desert de Judea, molt a prop del mar Mort, van defensar-se tots a l'una fins al límit de la vida contra la invasió romana en els compassos finals de la primera guerra romano-jueva l'any 73 de la nostra era. El nostre país està vivint econòmicament una crisi molt greu, que seria molt més fàcil de suportar sense el pes d'una Espanya retardada econòmicament i políticament. Ara no caldrà cap heroïcitat tipus Masada o 11 de setembre de 1714 de Barcelona, sinó que els partits catalans sàpiguen diferenciar el que és estratègia política de partit d'una acció nacional que ens durà a la plena sobirania. La gent que està per la llibertat i la igualtat, per la justícia i el dret democràtic a decidir, siguin del PSC o PP, i no cal dir de CiU, ERC o IC, o UGT i CCOO, han de saber que intentaran dividir-nos. I que la demagògia no anirà sobre si un euro de més o menys en les receptes, que fa empipar, com les retallades i el frenar inversions. S'ha d'explicar a la gent que haurem d'aguantar uns quants mesos ferms i a l'una per després d'aquesta dura prova negociar cara a cara amb Espanya, d'igual a igual, des de com obrim la caixa i ens enduem la nostra part de la Seguretat Social a tot, tot de tot, el que s'ha de negociar.

Sense por, però. El futur serà molt millor, de creixent esperança col·lectiva. Serem un país que augmentarem un munt de llocs en l'escalafó de l'economia dels països europeus. La solidaritat serà nostra i no una imposició. No s'ha de trencar cap relació afectiva, espiritual i cultural amb Espanya. La sobirania és política i fiscal dins una Europa Unida, de la qual, per sort, catalans i espanyols formem part. En vista d'un moment històric cada cop més proper sentirem apel·lacions dels Aznars i Guerres de torn, de Zapateros i Rajoys, dels qui des del món cultural excloent castellà ens parlaran d'empobriment en el saber i en viure diari. El mateix que es va dir a principis del segle XIX quan la independència de les Repúbliques Llatinoamericanes i es va repetir quan Cuba, Puerto Rico i les Filipines van trencar la soga del dogal en què Espanya les tenia. Premis Nobel d'economia, economistes dels més prestigiosos, empresaris i la gent més diversa ho veuen factible i possible. Ara cal anar tots a l'una a explicar la bona nova a qui, pel que sigui, encara està amb el cap amorrat al passat espanyol dependent, corrupte i pobre.