Un nou paper per a les caixes

En aquests moments de reestructuració del sistema financer espanyol, i més després de comprovar les limitacions del camí de les subhastes de les entitats ja intervingudes, tal vegada és el moment d'explorar diferents possibilitats per a un nou paper que doni alguna mena de futur a les caixes d'estalvis, o al que quedi d'elles. Des de l'expectativa d'un resultat al meu entendre a evitar, (i) que els nous ajuts acabin ‘nacionalitzant' les entitats a preu rebentat, (ii) integrades en una sola entitat (ja que per poc ajut que necessitin, donat el seu valor, és probable que l'Estat les faci efectivament ‘seves'), (iii) estatal (havent consolidat i integrat les entitats i esvaint la seva petjada territorial), (iv) perquè després d'un breu període es retornin al ‘mercat' (a l'oligopoli, vull dir, i als amics de pupitre), voldria pensar en alternatives. Escric l'article, doncs, pensant en un passat que va ser i en un futur que no sé si podrà esdevenir. En tot cas, estalviar-me d'aquí a uns pocs anys la confirmació de l'expectativa anterior, bé crec que pot valer la reflexió que segueix.

Una de les alternatives que vull argumentar és certament intentar recuperar les caixes com a servidors i finançadors de les economies territorials, amb un segell nacional i de recuperació de la fidúcia en la qual històricament s'havien basat; això sí, a canvi de diverses restriccions en les seves activitats, composició, etc., a fi i efecte d'evitar els errors i ‘horrors' recentment viscuts. Acceptaríem així implícitament que el mercat estatal està ja prou servit per sis bancs d'àmbit global, tots ells cotitzant a borsa (Santander, BBVA, Caixa Bank, Sabadell, Popular i Bankinter), complementats per tres bancs estrangers amb forta presència (Barclays, Deutsche i ING) i multitud de bancs i sucursals forans. A tots el efectes La Caixa és ja una entitat cotitzada i d'implantació estatal, per tant és lògic que estigui en aquest grup. I per a altres sense ajut (Kutxa, Ibercaja...) restaria a la seva decisió saber quina lliga volen jugar.

Efectivament, si MIRem el mapa actual, de les set caixes que queden vives (algunes amb respiració assistida si més no) veiem que cada una d'elles és forta a alguna o algunes comunitats autònomes amb relativament poques duplicitats: a Catalunya, Catalunya Caixa; al País Basc, Kutxa; a Galícia, Nova Caixa Galícia; a les Illes i zona sud-est, Banc Mare Nostrum; a Andalusia, Unicaja; Ibercaja, a Aragó; Bankia, a Madrid..., sempre en aquests darrers casos amb alguns territoris adlàters.  Per tant hauria de ser possible explorar convertir aquestes set caixes en dinamitzadors econòmics als seus respectius territoris i en alternativa a la banca comercial, un poc a l'estil dels Landesbanks alemanys (allà tampoc l'àmbit d'aquests bancs coincideix perfectament amb els límits dels landers però existeix un cert lideratge territorial d'algun d'ells més radicat al Land).

Aquest model proposat té potencialitats. Així, pot donar preferència a l'economia d'un territori, canalitzar l'estalvi en les persones i en activitats productives del propi territori tot fomentant la seva reactivació; afavorir serveis bancaris a molts racons on no arribarà mai la banca comercial, i en qualsevol cas, facilitar la sortida a unes entitats que altrament quedarien molt coixes per competir buscant la seva expansió a tot el territori estatal. A més, amb vista a la Unió Europea, permetria mostrar una important reducció de capacitat per la via del tancament de les oficines d'aquestes entitats fora del seu territori d'influència. Una important reconversió que a més pot ajudar a recuperar crèdit social.

Dit això, aquestes entitats s'haurien de dotar d'un nou estatut jurídic i sotmetre a unes importants limitacions; a títol d'exemple, en matèria de riscos, no haurien de poden finançar el desenvolupament del sòl ni la promoció immobiliària; no tindrien possibilitat de participar en societats ni finançar operacions corporatives, i menys fora del seu territori. El major risc no hauria de poder representar, per exemple, més del 3% del seu capital. Serien també limitacions d'estructura de balanç, que el finançament majorista no superés el 20% del seu balanç, o millor encara, anticipar-los l'aplicació la que hagi de ser el nou NSFR (Net Stable Funding Ratio) de Basilea. Tampoc tindrien capacitat de comercialitzar cap producte ‘híbrid' entre la seva clientela, i sempre actuant només en els seus àmbits respectius. I probablement, no haurien de poder comprar deute públic per no complicar el balanç propi amb deute sobirà. Finalment, s'establirien limitacions de sous, per als directius i per als empleats, amb alguna referència i lligam als sous públics, homologant tal vegada per ells una certa funció social.

Corregint el catàleg de malifetes de la darrera dècada (al fi la fiscalia amb l'ajut del supervisor ha començat ja a actuar!) es podrien forçar certs canvis en el govern corporatiu. Així, en els seus consells d'administració, no caldria la representació del personal (sovint cooptat) ni la representació política (normalment amb pocs coneixements de la tasca que s'ha de realitzar). Caldria estudiar l'entrada potser de cambres, pimes i majorment de funcionaris d'alt nivell de l'administració autonòmica. Tots ells i la direcció general seria bo que exercissin amb limitació de mandats.

En resum, es tracta d'aprofitar l'actual conjuntura per recuperar el millor de l'esperit de les caixes i complementar el paper dels bancs comercials. Aquesta proposta ens allunya un poc del model anglosaxó de desregulació i ens apropa en part al model renà, més reeixit darrerament, i té bases teòriques fortes parcialment reivindicades darrerament pels professors Burns i Kotlikoff (la banca de propòsit limitat o Limited Purpose Banking) en l'esforç de recuperar el millor  de l'assegurança dels dipòsits i la mutualització del crèdit per a l'economia productiva. És probable que a aquestes altures de la pel·lícula algú pensi que tot això arriba massa tard. Però si pensem en l'alternativa que al principi preveia per a totes aquelles caixes, crec que la proposta bé val un intent.