Cultura

Coincidint amb el parèntesi estiuenc, aquesta col·laboració desapareix en virtut dels inevitables canvis que l'adaptació a la dura realitat requereix. És per això que em sembla un bon moment per passar revista de manera sumària a la meva col·laboració en aquest diari, que s'ha dilatat en el temps molt més enllà del que la prudència hauria reclamat: des de seccions diferents, amb diversa llargada i periodicitat canviant, aquest paper que he anat escrivint sempre ha tingut una especial debilitat per la cultura –per la Cultura amb majúscula, si modestament m'ho permeten– i sempre ha anat parant l'atenció en aquells esdeveniments del món cultural proper o llunyà que s'han esdevingut al llarg d'aquests anys. Sempre he tingut la sensació que la cultura és l'única cosa que ens podria salvar de la barbàrie. Ja adverteixo que no és una fórmula infal·lible: malauradament sempre hi ha hagut salvatges il·lustrats, però malgrat aquestes crues excepcions no veig res més que pugui fer aquesta funció. És clar que la finalitat de la cultura no ha de ser només profilàctica: la cultura ha d'emocionar, enlluernar, divertir, humanitzar... i vol, sobretot, temps: cultura és lentitud, deia Dámaso Alonso. I, la veritat, no veig el moment gaire propici, follament pendents de la ruleta, per a una activitat que vol un temps que hem malbaratat inconscientment.