La força de la raó

“Ningú t'ha encanonat perquè signis la hipoteca”, li va dir una de les seves millors amigues. “La legislació és claríssima, no tenim cap possibilitat d'èxit”, li havia comentat l'advocat quan va buscar suport jurídic. A l'entitat bancària se la miraven com a un insecte i ni els tertulians, ni la premsa, ni els regidors concrets, ni les formacions polítiques majoritàries li oferien cap més consol que la commiseració que es concedeix als desgraciats, a les pedres petites i els còdols humils, que deia el poeta. Però cap dignitat, ni cap legitimitat, ni cap sortida airosa. Tot semblava en contra, la llei natural, la llei dels homes, els poders fàctics i les forces còsmiques. La seva havia estat una decisió errònia, una insensatesa i, per a aquests casos, el destí et reserva un desnonament i un deute perpetu. Com a molt, podia esperar que la societat la tractés amb una certa benevolència. Durant la xerrada que va fer a Llagostera, la Marta Afuera, afectada i brillant portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Girona, ens va descriure més o menys així la història dels membres d'aquesta entitat i el seu estat d'ànim. “Però un dia”, va dir-nos, “et preguntes per quina raó la simple signatura d'un document t'ha de condemnar per tota la vida; com pot ser que et quedis sense casa i amb un deute enorme que et pot convertir en un proscrit econòmic per la resta dels teus dies?, on és la justícia i on és la proporcionalitat?” “Traçat el primer interrogant, si t'atreveixes a pensar amb més llibertat pots preguntar-te sobre el mercat de l'habitatge i la seva sobrevaloració durant aquells anys salvatges, i sobre les complicitats entre les grans constructores, el món financer i el món de la política, i sobre les raons per les quals tots els vents t'abocaven a la compra, començant per les facilitats bancàries i acabant pels preus i les condicions del lloguer.”

Tot passava per la maleïda signatura, tant acomplir algun somni cobejadíssim com, a vegades, simplement poder accedir al dret fonamental d'aixoplugar-te sota un sostre. La resta de la història ja la saben: bancs rescatats amb fons públics perquè no podien fer front als seus deutes però famílies expulsades per aquestes entitats pel mateix motiu. La Marta i els seus ho tenien tot en contra, però tenien raó. I és amb aquesta convicció i la força que dóna la veritat que han transitat per les entitats bancàries per negociar o per denunciar pràctiques abusives, i han evitat desnonaments i han aconseguit l'emocionant solidaritat de moltíssima gent no afectada i, especialment a Girona, han creat un estat d'opinió que afavoreix les sentències partidàries de la dació.

Revolta, autoorganització ciutadana i desobediència civil des de la superioritat moral que els atorga ser víctimes d'un sistema injust. Ho tenien tot en contra però, en poques setmanes, han aconseguit 200.000 signatures per a la ILP que pretén portar al Congrés una nova legislació favorable a les seves tesis. Potser n'hauríem de prendre nota.