Rebaixes d'estiu, per què?

Terres molls, calaixos eixuts. Una màxima incontestable, grans superfícies a banda, per als comerciants del nostre país, que diumenge van començar el període de rebaixes estiuenques amb una ploguda extemporània, agraïda per la majoria d'una població tipa de suar amb tanta antelació a la temporada canicular oficial, inoportuna per als que van alçar la persiana esperant una allau de clients disposats a fer una despesa que, ben al contrari que la calor, enguany s'ha endarrerit. Sort, encara, que en dies rúfols els establiments ofereixen un aixopluc immillorable per a la carretada de turistes que veuen estroncat per un dia el règim de sol i platja. Tanmateix, com si no hagués passat res del 2008 ençà, a l'altra banda del taulell continuen fent el compte de la vella, fiant el balanç de l'any a l'èxit del període de descomptes. En aquesta època en què estem, de turbulències i desconfiança, els preus rebaixats atrauen bàsicament el consumidor que no té altre remei que anar a proveir-se d'algun article imprescindible. Aquella alegria amb què omplíem l'armari ha passat. I el comerç hauria de replantejar coses, si cal amb l'ajut d'un canvi de regulació. Per exemple, suprimint les rebaixes d'estiu, fent descomptes a l'abril i maig i apujant preus al juliol per aprofitar el turisme passavolant. Comptat i debatut, el pitjor que podria passar és vendre el mateix que ara, però amb el client autòcton més content. El que no rutllarà, em sembla, és continuar invariablement amb una rutina que, com diu un altre conegut adagi, més barroer però tan gràfic com el que obria aquest article, condemna el botiguer a fer més badalls que no pas rots.