Experiència

Suposo que ja estan al corrent de la garrotada que ens cau a sobre. Durant setmanes i setmanes, el govern espanyol ha negat l'amenaça d'una intervenció europea. Fins i tot, sempre que s'ha arribat a un acord han sortit les màximes autoritats per devaluar-la abans d'agafar l'avió i marxar a veure un partit de futbol de la roja. Bé: pensin que aquest orgull tan espanyol, aquesta etiqueta d'hidalguía, és l'autèntic responsable que en els últims dies la prima de risc anés disparada i els bons a 10 anys es paguessin a un insòlit 7%. A Brussel·les devien pensar que si no posaven Rajoy i els seus contra les cordes no hi hauria manera que acceptés el rescat suau ni que adoptés mesures de xoc per evitar que l'Estat espanyol es convertís en el taló d'Aquil·les de l'euro. I, mentrestant, els propagandistes de Rajoy exigint –sí, ho han llegit bé: exigint– al Banc Central Europeu que comprés deute espanyol perquè Espanya estava fent els deures. Això creien, els innocents.

L'actitud orgullosa de Rajoy –i, de fet, de Luis de Guindos dimarts passat mateix– contrasta amb la imatge que vam veure ahir: Rajoy compungit i resignat davant unes mesures que venien dictades des de Brussel·les. Rajoy sentint en carn pròpia el que sent molts cops el govern de Catalunya. Aquella sensació que no manes a casa teva. Que hi ha un altre que no coneix a fons els teus problemes del dia a dia, però que et diu el que has de fer, i prou. ¿Creuen que això servirà perquè Rajoy sigui més comprensiu amb nosaltres, els catalans? M'agradaria escriure una altra cosa, però segur que no.