Dissabte em caso
El Tribunal Constitucional ha tornat a ajornar la deliberació sobre els matrimonis homosexuals; la renovació dels seus membres és l'enèsim escull a la publicació d'una decisió que s'espera des de fa 7 anys. La inseguretat jurídica que provoca la dilació d'una sentència en ferm s'ha convertit en una espasa de Dàmocles que amenaça l'estabilitat legal de moltes parelles de gais i lesbianes: les que ja s'han casat i podrien quedar en fals en cas d'una sentència negativa, i les parelles que l'esperen per formalitzar la seva relació. Ara ha estat el jutge Francisco José Hernando que ha demanat inhibir-se de la deliberació, provocant que el cas no pugui ser estudiat fins que prenguin possessió els nous jutges. L'any 2005 Hernando i 10 vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) proposats pel PP van presentar un informe contrari al matrimoni homosexual. En el text inicial del CGPJ es deia que “anomenar matrimoni les unions homosexuals suposaria un canvi tan radical com dir matrimoni a la unió entre un home i un animal”. Amb paraules ofensives i un nivell argumentatiu de molt baixa estofa, una minoria de l'estament judicial –profundament retrògrada– pretenia corregir a través dels tribunals allò que ja havien debatut i decidit els diputats i ho havien referendat les urnes. El PP –aleshores a l'oposició– va portar la llei al Constitucional i ara, quan des del govern volen rebaixar la tensió social i han donat ordre de no obrir un altre front d'atac en plena crisi, els sectors més conservadors fan ús dels recursos tècnics que tenen per, almenys, endarrerir la sentència. Fins quan?
Els catalans ja coneixem com funciona la lògica partidista dels membres del Tribunal Constitucional. El capítol de l'Estatut va ser prou alliçonador. Als Estats Units, els jutges del més alt tribunal tenen opinions polítiques, però no segueixen el xantatge partidista de tan curta volada, com hem pogut veure en la sentència favorable al sistema sanitari nord-americà impulsat per Barack Obama i aprovat gràcies al vot d'un jutge nomenat per George Bush. També a França el Consell Constitucional, de majoria conservadora, va donar llum verd a la investigació i condemna de l'expresident Jacques Chirac per finançament il·legal del seu partit. Per què, a Espanya, els jutges insisteixen encara a fer política? Per què són còmplices actius d'interessos tan espuris, tan poc democràtics, tan ideològicament vinculats amb el franquisme? Des que a l'Estat espanyol es va aprovar el matrimoni i el dret d'adopció de les parelles homosexuals, ja són 12 els països que els permeten. A França el nou govern de François Hollande ha anunciat l'aprovació d'aquests nous drets per a l'any que ve. En alguns estats dels EUA, de Mèxic o Brasil. A països teòricament tan tradicionalistes com Sud-àfrica, l'Argentina o Portugal. L'alliberament dels homosexuals dels estigmes en què es lligava la condició sexual a una malaltia o a un comportament desviat arriba a tot el món. Perquè és de justícia. I perquè és una realitat que no es pot amagar més.
Precisament per això em molesta la condescendència amb què alguns líders polítics o personatges públics de referència treuen importància al fet que el TC mantingui la incògnita sobre aquest dret, fonamental per a una minoria de la societat. Dissabte que ve em caso amb qui ha estat el meu company durant set anys. Ho volíem fer de forma discreta, amb la família i uns pocs amics com a testimonis. Però fins fa poques hores temíem que una decisió final del TC prevista per aquesta mateixa setmana no ens esguerrés la festa. El neguit és el que em porta a parlar-ne en veu alta. No sé si la majoria dels lectors –heterosexuals, òbviament– poden posar-se per un moment en la meva pell i entendre l'absurditat i la injustícia d'aquesta situació. És per això que em decideixo per una vegada a superar el pudor d'escriure un article en primera persona. Malgrat el gran camí que s'ha fet per normalitzar la presència pública dels homosexuals, encara ara els nostres drets continuen sent considerats els d'uns ciutadans de segona. Dissabte em caso, peti qui peti. Però si el TC sentencia en el mateix sentit que ho va fer amb l'Estatut, el meu matrimoni pot quedar a la llarga en paper mullat.
