Un tresor de 700 milions d'euros

El famós Adagio d'Albinoni no és d'Albinoni, sinó de Remo Giazzotto, que el va escriure el 1945 a partir d'uns compassos de Tommaso Albinoni. Es continua afirmant que el Lazarillo de Tormes és anònim, tot i que la professora Rosa Navarro ha demostrat que és d'Alfonso de Valdés. El Codex Romanoff i les Notes de cuina no són de Leonardo da Vinci, sinó una broma erudita de dos autors britànics que, sense voler-ho, van ensarronar mig món. A Verona, corrues de turistes s'embadaleixen davant del balcó de Julieta, una reconstrucció fantasiosa del segle XX. L'admirada agulla de la catedral gòtica de Barcelona és de 1913. Etcètera.

En art tot és relatiu, però són infinites la credulitat, la trivialitat, la inèrcia dels tòpics i les sentències dels mandarins culturals. El raonament crític i la independència de criteri són quasi un pecat, perquè els gustos ja no són un afer individual, sinó que et vénen definits amb una contundència coercitiva. Et diuen què has de llegir, què has de visitar, quines pel·lícules has de veure i què has de menjar. I t'ho venen com a imprescindible, la qual cosa t'allibera d'emetre judicis. Posant-te al rengle i dient amén, Jesús a tot ets un perfecte consumidor de cultura.

Les consideracions anteriors vénen a tomb d'una notícia que vaig sentir per la ràdio amb aquest enunciat: “Troben a Milà cent dibuixos de Caravaggio valorats en 700 milions d'euros.” Vaig trobar pràcticament el mateix en edicions digitals de diaris de tot arreu, amb titulars semblants a aquest: “Un ‘tesoro' del valore di 700 milioni di euro.” Buscant, buscant, vaig saber que eren dibuixos de joventut, els apunts d'un aprenent de pintor. Però el valor històric i l'interès artístic no interessen gaire. Si anuncien que la troballa val 700 euros –i què?, si no és de Caravaggio, no val res?–, t'ho donen tot fet. Tu només has de dir: que bé que dibuixava Caravaggio!