Maleïda crisi
A casa meva, com a tantes altres, preocupats per la nostra formació i el nostre futur ens van recomanar, insistentment, passar per les aules universitàries per assegurar-nos un futur laboral. Ens explicaven que el Gaudeamus Igitur conformava caràcter i que el coneixement acadèmic ens obriria un món ple d'oportunitats, millor que el d'aquells que no ho tindrien en el seu haver. Ens deien, i així fou, que estudiar una carrera ens donava algun tipus de credencial que ens aplanaria el futur laboral. Allò que era veritat i que ens va facilitar aspirar a un millor lloc de treball que el que van tenir aquells que no van voler ( o no van poder) passar per la Universitat avui és una autèntica mentida. Una fal·làcia descomunal.
A nosaltres ens ho van assegurar i van tenir raó. Jo ho vaig recordar moltes vegades, quan els diumenges eren tristos al carrer Amigó de Barcelona i els apunts que em parlaven de literatura m'allunyaven, sense remei (tot i que temporalment), de les canyes compartides. Ho vaig recordar cada Nadal i juny, quan no podia gaudir del temps d'oci amb les amigues ja treballadores. Ho vaig recordar quan elles amb cotxe propi decidien quan i on anar i jo m'hi apuntava agraïda.
I ho vaig recordar quan, amb la llicenciatura encara per estrenar, en la meva primera oferta laboral, van haver d'apujar categoria i sou perquè contractaven una llicenciada.
D'aquelles joves amigues, amb carrera o no, cada una va triar, més o menys lliurement, el seu moment per entrar en el món laboral i cada una va trobar feina ràpidament.
Ara que sóc jo la que aconsello, em sento impotent i enganyada perquè al jove ple d'energia, il·lusió, capacitat i ganes de menjar-se el món no li puc recomanar res que li solucioni el futur i li serveixi d'ancoratge. No hi ha res que li asseguri o li doni més possibilitats de trobar una feina.
I el que és pervers i tràgic és que, en aquesta dramàtica situació, jo espero que els meus, que encara són molt joves, puguin esquivar aquesta maleïda crisi i afrontar temps millors. Desitjo, i em sento malament per això, que tinguin l'oportunitat que altres, més grans i que es senten amputats, no tenen.
Com explicar que les nostres oportunitats van ser millors? Com justificar que vam fer malament les coses i que ells ni tan sols poden arreglar-les? Com demanar-los que aguantin el tipus si no tenen sostenidor on aixoplugar-se?
