La lliçó Morano

Dies passats en el Senat ha succeït una cosa que em sembla remarcable des del punt de vista polític i social: un senador del PP per Castella i Lleó, Juan Morano, s'ha rebel·lat contra la disciplina de partit en votar en contra d'unes resolucions que afectaven els miners de la seva terra lleonesa, ara mateix en greu conflicte amb el govern (òbviament del PP). A qui servir, als interessos del teu partit, o a les exigències del teu compromís ètic amb la base social dels teus representats? Per als qui coneixem Morano des de trenta anys enrere, res era més previsible. El senador lleonès és un home de conviccions pètries, que ha edificat la seva carrera política des de la voluntat ferma d'encarnar les necessitats del seu poble; aquest compromís sacre que ha de vincular el polític en l'essencial, si és genuïnament demòcrata, amb les aspiracions i drets de la comunitat representada per ell en les institucions. Sense aquest cordó umbilical, la seva carrera finirà inexorablement, per entendre els seus representats que en això va la traïció. És a dir, perdrà la seva raó de ser, o senzillament el descopulament de vincle. És a dir, perdrà la seva raó de ser.

Aquesta és la lliçó de Juan Morano, defensar els seus en contra de les conveniències de partit. Un veritable dilema ètic: estar o no estar en el compromís? Paul Krugman ho acaba de precisar a preguntes de Xavier Sala Martín (La Vanguardia, 8.VII. 2012, pàg. 58), en referir-se a un suposat corralito a Espanya, respon: “Si un país estigués a la vora de l'abisme i pensés que les meves paraules podrien fer-lo caure, segurament mesuraria el que escric. No mentiria... però potser callaria algunes coses o com a mínim suavitzaria les meves paraules... Si finalment ocorre això que tots temem, que no és una altra cosa que un col·lapse d'Europa, no vull ser partícip d'aquest desastre.” Guarda proporció aquesta afirmació ètica de la veritat amb “la mentida és revolucionària” de Lenin i companyia, que van portar fins i tot a manipular imatges i fotos al cínic Stalin? El dilema ètic hauria de ser la lletra A de l'abecedari polític. Qui no estigui disposat a sacrificar-se pels seus, pel bé comú, pel benestar i la justícia del seu poble, per les exigències inexorables del moment, pel compliment de la paraula donada i la literalitat del programa votat, etc., millor que opti per un bordell o es reclogui en el desert. Ja sé que aquest discurs pot semblar elemental, però succeeix que s'ha embrutat la política de tal manera que es van arribar a pervertir les seves essències, i, en conseqüència, cap poble creurà en els seus governants si aquests no es casen amb la veritat; i aquesta comença per la realitat i els seus postulats.

El contrari al compromís o dilema ètic serà el mangoneo, el maridatge de conveniències, l'oportunisme desbordat, les conductes ambigües o equívoques. Tots coneixem exemples d'indignitat en els partits, i en general la partitocràcia ha optat més per això que pel dilema ètic. Què és, si no, l'ús habitual del gremialisme, en la vida diària dels partits, en el suprem escàndol de l'amiguisme o del nepotisme? Avui ser ballarí en política té premi, igual que l'“engany de programa”, expressió esotèrica de cinisme de l'alcalde professor Tierno Galván, que els madrilenys li van perdonar, de la mateixa manera que Andalusia es diverteix amb les piruetes de Javier Arenas en el seu apol·lini escenari. L'opció de Morano ha seguit la via de totes les seves opcions polítiques anteriors: la vaga de gana en els inicis de la Transició a Lleó per reivindicar els seus drets històrics de regne enfront de l'arbitrisme de les autonomies, la seva tenaç defensa de l'alcaldia de Lleó, la defensa de la mineria, els seus punts de vista obertament plantejats en els molts anys de diputat al Congrés, etc. Qui podia imaginar en l'aparell del partit que la reacció de Juan Morano consistiria a abandonar la militància del PP i defensar la seva independència davant el dilema del compromís amb la seva gent?

M'agradaria veure el dia en el qual els polítics de partit anteposin a la disciplina el compromís, la seva consciència i els seus principis. Només així se salvarà el sistema, i la democràcia tornarà a ser genuïnament representativa, i la corrupció s'esborrarà del nostre horitzó maleït, al qual aquests polítics de turiferari i buits d'idees ens han conduït. Sense aquesta moral de la consciència és impossible sortir-nos de la foscor de la crisi en la qual ens han sumit els lladres de l'economia i els seus lacais polítics.