Al cap de dos dies

M'ho imagino i tant de bo que l'erri.

Dos dies abans havíem assolit la independència, els carrers flamejaven de banderes, a la plaça de Sant Jaume hi havia hagut batussa per allò de les estelades, la plaça de Catalunya era gairebé un dipòsit d'escombraries a tant com dóna la indignació. Els mal gustos de les parets dels Cortes Inglesos es van salvar de les males, coberts de banderes amb les barres de dalt a baix. Alguns esverats van trinxar algunes botigues, no tantes com podia témer la tia Angeleta. El Banc de Sabadell s'aixecava majestuós.

Cada ciutat del país va tenir el seu rebombori més petit com més xica fos la ciutat. Al meu poble van passar amb quatre banderetes, des de sempre ja érem independents.

L'endemà fou el dia de les manifestacions, en alguna ja començaven a trumfar bastos carregant-se el president de la Generalitat.

Els diaris exultaven a lletra grossa, quina més grossa. Ningú no hi podia trobar un diari de Madrid. El fet és que en algun racó perdut de la ciutat uns quants es van passejar pels carrers amb una pancarta que cantava: “España, volveremos”. No va passar res més.

Al cap de dos dies el país dormia, el terra era un curull de paperots i més paperots. En algun poble els homes asserenats jugaven a la botifarra, ben bé botifarra de la llibertat. Calia tocar de peus a terra, només algunes bones ànimes van ajudar els escombriaires a netejar els cubells. Després d'uns dies abaltits van tornar les banderes, hi hagué eleccions, el poble vivia arborat de triomfalisme.

Hi hagué Parlament i govern que disfressant la santa democràcia no governaria el poble, fora un partit de partits. Alguna ànima càndida sortia predicant que no era un partit sinó un sencer. I un economista, que les tocava bé, assegurava que no lligaríem els gossos amb llonganisses però que ningú ens fotria els quartos i podríem vendre andròmines i fòtils a l'estranger.

El Met de Ribes va ser ambaixador a l'Afganistan. És un dir.

Bon cop de falç. Que malgrat la dèria de les picabaralles, aquest país és capaç de trobar la grandesa quan ningú no l'atacona.