Bon dia?

Les per­so­nes edu­ca­des salu­den i diuen alguna cosa quan es tro­ben un cone­gut o quan coin­ci­dei­xen a l'ascen­sor amb un veí. En el meu cas, un “què tal?” o un “com va això?” m'han ser­vit sem­pre per tren­car els silen­cis incòmodes. Fins ara. Perquè en els temps que cor­ren, pre­gun­tar a algú com va s'ha con­ver­tit en una pràctica de risc fàcil­ment malin­ter­pre­ta­ble. Perquè tots sabem de sobres com va. I perquè qui et res­pon, si no t'explica que ha per­dut la feina, et diu que té la dona, l'home o el fill a l'atur, o que no arriba a final de mes. I allà et tro­bes, donant con­sol i expli­cant les teves misèries, que tots en tenim, a peu d'escala. Fins que passi la crisi, renun­cio al “què tal?”. No sé encara què diré. Però ja els avanço que tam­poc serà “bon dia”.