Opinió

La columna

Dubte

El Grec d'enguany, no sé si amb voluntat profètica, comença sota el signe del dubte. Que ens plantegen John Patrick Shanley i Sílvia Munt, en versió de Joan Sallent i quatre intèrprets amb molt d'ofici: Ramon Madaula, Nova Navas i Mar Ulldemolins, als quals fa marcar el pas una cada cop més excepcional Rosa Maria Sardà.

Si algú dubta de si el dubte és o no un clàssic català, que consulti el Moll, o diccionari català-valencià-balear (CVB), iniciat per mossèn Alcover. Hi ha pocs mots, i derivats, als quals dediquin tant espai, a partir de la definició de dubte: “Estat d'indecisió de l'esperit entre acceptar o no una cosa com a vera, o entre resoldre una cosa o altra de diferent.” Fa centenars d'anys que un escriptor català ho deia sense –crec– posar-se galtavermell: “No hi ha dubte que hi ha molta corrupció.” O Francesc d'Eiximenis: “Encara mouen aquí certs filòsofs dubte: si tot bon ciutadà és bon home.” I abans, Llull: “Per tal que Evast no entràs en sospita ni en algun dubtós pensament.” És bo que el diccionari CVB ens recordi l'aportació de Descartes sobre la teoria, aplicada a la ciència, pel tal de reconstruir-ne el discurs evitant els errors.

L'obra, a més de ser una peça teatral de luxe –on cada mot i cada gest tenen el seu lloc, no hi ha palla i sí gra dialèctic –, resulta del tot oportuna: que es parli de la intolerància, de la tendència a fer bugada de rumors no confirmats, que les sospites tinguin més pes que les dades confirmades o confirmables, ens aclareix a quin món vivim. El dogma, basat en el pur exercici de l'autoritat no sotmesa a controls democràtics, tendeix a negar el dret genuí al dubte, fa feredat. Machado ho deia així: “En mi soledad, he visto cosas claras... que no son verdad.” Algun dia, amb un nou Borges, hauríem de poder veure escrita una nova història universal de la infàmia que denunciï l'ús pervers del dret al dubte, a la investigació, als vessants complexos de la societat contemporània i als comportaments, fins i tot en un col·legi americà catòlic, de monges negres per fora però oficialment blanques, d'un noi negre i amb tendències homosexuals. Emmetzinats de dogmes, que el dubte ens salvi la mica de dignitat que d'altres espècies zoològiques encara estan disposades a concedir-nos... si no la malbaratem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.