Creixement i asfíxia de Catalunya

Quan Rodríguez Zapatero va assolir el càrrec de president del govern, es van sentir moltes lamentacions i dubtes sobre la capacitat del cap de govern. Que si no havia passat mai de Portbou, que si no parlava idiomes i, sobretot, no sabia res d'economia. Un dels presents, però, va treure importància a la incapacitat del líder en una matèria tan transcendental. En efecte, una supina ignorància pel que fa al problema més greu que ha patit, pateix i seguirà patint el país hauria de constituir una mancança desqualificadora. Segons fonts generalment ben informades, el qui s'ho va prendre amb lleugeresa i va dir que una falta de coneixements tan monumental no era un problema va ser l'exministre Jordi Sevilla, que sostenia que amb tres tardes de lliçons es podia resoldre. Malgrat una patinada d'aquestes proporcions, he de confessar que sovint m'agraden o m'interessen els articles que publica i els comentaris que fa. Ara mateix ha opinat que si es tracta de fer una política com l'actual, val més tenir un govern de tecnòcrates. Hi ha, però, alternatives. Necessitem molt de crèdit i els mercats estan tancats per a Espanya just quan hem de refinançar el deute i pagar el circulant. El més preocupant és que entre salvar l'economia real i productiva o salvar la financera s'ha optat per la banca. Entre defensar els deutors o inclinar-se davant dels creditors. De fet, s'ha generat una transferència d'estalvi privat a l'estalvi públic que també es prima. El diner del rescat s'hauria de destinar al creixement atès que l'austeritat no pot resoldre el problema. La prova d'allò que convé és senzillament que la política present ens ha conduït a la intervenció. Una altra possibilitat ha consistit a crear un banc dolent que es faci càrrec dels actius tòxics immobiliaris i que es faci una devaluació interna de costos. Finalment, algunes de les coses que s'han fet, com ara l'amnistia fiscal, són una autèntica vergonya.

En un altre ordre de coses, la predicció de l'economista Krugman d'un possible corralito a Espanya segueix portant cua. Curiosament, he trobat unes pàgines sobre aquest home, premi Nobel d'Economia, que al 1992 va fer unes declaracions a la TV i va provocar que l'endemà la corona sueca fos devaluada. És per això que quan anuncia el corralito espanyol, la seva advertència resulta temible. El mitjà on s'ha publicat no és la clàssica publicació tècnica, sinó una revista com Vanity Fair, que ara fa molts anys feia servir per als estudis de mercat de confecció i llenceria íntima que em va tocar elaborar quan dirigia les exposicions de productes catalans al Trade Center del Pan American Building de NYC. I ves per on, ara a l'actual versió de la revista hi trobo una entrevista amb Paul Krugman que no té res de malaguanyat.

En data ben recent, el professor anunciava, doncs, la possibilitat d'un corralito espanyol com a conseqüència de l'aparent inevitabilitat de la sortida de l'euro per part de Grècia. Guindos i Montoro, agafats a contrapeu i desprevinguts, es van veure obligats a reaccionar i replicar que aquesta acció ni es preveia ni era tècnicament possible. És més, el van renyar amb l'argument que la intel·ligència obliga a no fer diagnòstics que puguin perjudicar els països. La resposta no es va fer esperar tot dient: “Jo no sóc un funcionari del govern.” A la presentació del seu llibre Acabeu aquesta crisi presenta un autèntic manifest contra la pèssima gestió dels governs i a favor d'unes polítiques keynesianes de despesa pública contràries a l'austeritat que s'aplica a Europa i, sobretot, a Espanya, i que servirien per crear llocs de treball i superar la crisi. Alguns contraris d'aquí i de filiació liberal (versió Hayek-Esperanza Aguirre) han optat per apropiar-se Krugman com un “liberal una mica keynesià”, sense avisar-nos que, en terminologia nord-americana, “liberal” significa progressista tirant a socialdemòcrata i no partidari del laissez faire, laissez passer, on preval la llei del més fort amb la privatització dels serveis públics i la socialització de les pèrdues tal com ara es pretén en favor d'uns banquers ineptes, cobdiciosos i sovint corruptes. Krugman considera que el Banc Central Europeu és el més conscient de com n'està Europa de prop del caire del precipici. Als mateixos EUA, l'any 1933 van experimentar un tancament temporal dels bancs i tot eren dòlars. En canvi, hi ha països PIGS a Europa on és real la possibilitat que un dia es despertin i el seu compte en euros en un banc espanyol s'hagi convertit en un compte en pessetes de menor valor.

En conclusió, pensa que, entre Zapatero i Rajoy, no hi ha cap diferència i que Espanya ha perdut la seva sobirania econòmica. L'alternativa menys dura per a Espanya seria la supervivència de l'euro. Aquesta és la gran magnitud del problema i no és estrany que cada dia passin coses que permeten presentar-les com una miscel·lània reveladora. Per exemple, coses del moment que són indicatives podrien ser la declaració de Josep Piqué, exministre d'Aznar i dirigent d'entitats nostàlgiques de l'Espanya preautonòmica que, com a titular del Cercle d'Economia, s'ha pronunciat contra el pacte fiscal o el concert, perquè seria anticonstitucional (sic). Francament, que una persona vagi de l'extrema esquerra a les fundacions neofranquistes i practiqui un gir copernicà és una anècdota personal. Però el que és greu és que el “Círculo” sencer s'empassi missatges botiflers sense cap veu de protesta, dimissió, destitució o mostra de censura i desaprovació. Mentrestant, es va aclarint quins són els interessos que defensa el govern central. Per exemple, les grans superfícies contra el comerç de proximitat petit i mitjà. Però això ja s'ha demostrat que no funciona. A Madrid, amb la llibertat salvatge d'horaris i obertures no s'ha millorat ni la facturació dels abusananos grans ni s'ha evitat l'holocaust i extermini dels que són factor de cohesió social. Vergonyós, per cert, un pretès estudi de la Universitat a Distància (allunyada de la realitat i de la veritat com el seu nom indica) que pronostica la creació de 30.000 llocs de treball al comerç, pel mètode Eurovegas d'inventar-se més ocupació en un casino que no pas la xifra total de població adulta de l'estat de Nevada. Per si això fos poc, el port de Barcelona serà l'únic de tot Espanya que pagui un peatge com un torpede a la línia de flotació de la competitivitat espanyola que “mal que els pesi” només és possible a Catalunya. I si a la taula de salvació del naufragi hi ha d'haver el rescat dels peatges de Catalunya, que penalitzen la primera “regió” turística d'Europa. Necessitem també vols transoceànics i no solament vols borreguers de low-cost.