Atrets pels gratacels

Els gratacels sempre fascinaren els habitants de ciutats on aquests edificis eren una raresa en el paisatge urbà. El gratacel Urquinaona ocupà un racó en l'imaginari dels barcelonins que en ple segle XX somiaven una Nova York casolana quan sortien a estirar les cames per l'Eixample després de prendre una orxata al carrer Petritxol.

Aquell primer gratacel nostrat, projectat per Luis Gutiérrez Soto, feia patxoca. Les seves cantonades corbes evoquen els tocs funcionals de les proes dels transatlàntics que inspiraren solucions de façana en les grans construccions nord-americanes de l'esclat de la modernitat.

La proximitat de l'Urquinaona amb la Via Laietana contribueix a aquestes associacions idealistes. La Laietana vista des la cruïlla amb Fontanella és el carrer barceloní que més ens recorda la 5a Avinguda: sense els arbres típics de Barcelona, amb un pendent que ens porta al port, amb edificis, com el dels Sindicats i el d'Hisenda, resolts amb l'eclecticisme burocràtic més impersonal.

El món dels gratacels és objecte aquest estiu d'una exposició en el Caixaforum de Barcelona. “D'on surt la idea d'aixecar edificis tan alts?”, vaig sentir que preguntava una visitant. Deia Marx que les ideologies expressen realitats materials. Hi ha dues dades materialistes que expliquen el naixement dels gratacels: l'encariment del sòl urbà, diuen, i, al meu parer, l'invent de l'ascensor. Les ciutats, a l'alba del segle XX, creixeren en horitzontal gràcies al tramvia, i ho feren en vertical gràcies als ascensors.

Els gratacels que enlairaven les ciutats fascinaren fins i tot el món intel·lectual. Es va fer poesia, música, novel·la i pintura inspirades en aquests castells que s'aixequen en la selva urbana de les noves llegendes gòtiques de la modernitat decadent.

El tramvia i el metro que eixamplaven les ciutats no desvetllaren tantes simpaties. A Barcelona foren la causa de la pèrdua d'autonomia municipal dels pobles del Pla –annexionats per la capital– que, també llavors, volien viure en llibertat.