“Solemne ximpleria”
El professor emèrit de la UAB el Dr. Francesc de Carreras, català de pelatge infreqüent, promotor de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, col·laborador assidu de la premsa de Barcelona, va escriure el dia 19 de juliol –va triar bé el dia– un article en un important diari de la ciutat en resposta al que pocs dies abans havia publicat, al mateix diari, el conseller de Cultura de la Generalitat, Sr. Ferran Mascarell, en el qual responia a la proposta de la consellera de Cultura del Govern d'Aragó de canviar el nom de “llengua catalana”, la llengua parlada en el territori de la Franja aragonesa entre les províncies de Lleida i Tarragona, pel d'“aragonès oriental”.
Francesc de CarrerAs qualifica amb contundència la proposta de la consellera aragonesa de “solemne ximpleria”. Tot i estar d'acord amb el Dr. Carreras, penso que hauria estat molt més estimulant que s'hagués manifestat amb un nivell més propi dels coneixements que se li suposen, que hagués donat una opinió digna d'un acadèmic i comentarista reconegut. Perquè és precisament d'aquestes persones que esperem anàlisis, raonaments i criteris sobre qüestions davant les quals la majoria dels ciutadans reaccionen per pura intuïció o partidisme, a partir d'uns fets que no coneixen en tota la seva complexitat i que fàcilment poden limitar-se a qualificar –com ha fet el Dr. Carreras– de “solemne ximpleria” i quedar-se tan amples.
En aquest cas, crec que a l'acadèmic se li veu el llautó en la prioritat de les seves intencions. Es tracta de passar per alt qualsevol comentari en profunditat sobre l'abast del fet, en relació amb la història, a l'actual situació sociològica i lingüística de la Franja, a la voluntat dels seus ciutadans. O de dir si, simplement, es tracta d'una “espanyolada”, per exemple. L'interès del cronista no és entrar en un terreny espinós, sinó de despatxar ràpidament l'assumpte i passar, sense més ni més, al tema que l'obsessiona: la seva visió revengista contra el catalanisme. Ens enganyaríem si el consideréssim simplement una persona contrària a una facció del nacionalisme.
Els criteris que Mascarell exposa en el seu article són precisament un compendi molt generalitzat de la consciència majoritària del país, especialment en valorar que les paraules de la consellera aragonesa són alguna cosa més que una “immensa ximpleria”·
El primer que fa DE Carreras
és desqualificar la consellera aragonesa –com hem vist– per passar a fer-ho immediatament amb el conseller català. En referir-se a l'article de Mascarell, diu: “Un text més propi d'un tertulià exaltat que d'un alt càrrec públic.” Les desqualificacions globals del contrincant constitueixen un mètode molt matusser per no respondre a les qüestions concretes. Ara que creu haver evitat l'enfrontament dialèctic –en el qual segurament s'hauria mostrat massa contradictori–, pensa que ja té el camp lliure per dir la seva.
Però abans, ja que en aquest moment tinc la paraula, voldria dir jo la meva. La meva intenció en escriure aquest article no és precisament intervenir en el fet que marca aquest enfrontament entre dues opinions diferents. No pretenc fer d'àrbitre, entre altres coses perquè subscric bàsicament els criteris de Mascarell, sinó que intervinc per una qüestió que, aparentment, podria semblar marginal i que a mi m'ha colpit profundament. El desengany no parteix de les diferents maneres de veure les coses, sinó del fet que, sense cap mena de pudor, es pugui mentir i tergiversar la història, malèvolament, atribuint a la víctima el paper del botxí i el d'aquest a la víctima. Pel que es veu, el testimoni de desenes d'historiadors, de centenars de llibres, de milers de documents, no ha estat vist ni conegut per aquest senyor.
La història està plena de baixeses d'aquest tipus, però quan la insídia neix tan a prop teu, i ve d'una persona que ha viscut els mateixos temps que tu, que té la mateixa informació, les mateixes experiències, a la qual, potser, li han dit alguna vegada, com m'han dit a mi, “Habla en cristiano, perro catalán”, que aquesta persona pugui escriure que la majoria de les raons del conseller són “un conjunt d'invectives” i que “una vegada més es constata que tractar de la llengua a Catalunya és trepitjar terreny sagrat i que els inquisidors no necessiten raons ni anàlisis, en tenen prou amb el dogma”, acabes pensant que darrere la seva actitud hi deu haver algun desordre emocional.
En aquest país, des de la recuperació de la consciència nacional, primer en el camp de la cultura i després en el de l'autogovern, mai s'ha perseguit ningú pel fet de ser castellà, i, evidentment, mai s'ha atemptat contra cap vida ni mai s'han afusellat centenars de persones, amb el seu president davant, com s'ha fet contra els catalans. En aquest país, mai –excepte sota el franquisme– hem recollit signatures, com ha fet l'actual cap de govern contra l'estatut i contra els productes catalans. El dogma és el de l'Estat espanyol, que refusa fins i tot la seva pluralitat, i els inquisidors són els que estan al servei d'aquests interessos. Dogma que s'està desfent no per la pressió de Catalunya –cal tenir en compte que som quaranta milions menys que ells–, sinó per la incapacitat econòmica endèmica, pel model Madrid, pels “de-sayunos” de la colla. Ara sí que se'ls trenca el dogma, quan l'Estat espanyol no té altre remei que pidolar amb el cap baix a Europa que els salvi la seva immortalitat. Per aquests i per molts altres greuges, que tots coneixem, penso que intentar canviar les coordenades és un ultratge a un poble i a una gent.
