No més amor

He decidit no tornar a parlar d'amor. L'amor no pot ser dit perquè, com versifica l'Enric Casasses, l'amor és ritual, el ritual és la vida i la vida, anar tirant. Si parles de l'amor en general, en abstracte, hi ha qui et titlla de psicoanalista o senzillament de saberut. Si ho perfiles més i proves de garbellar tot el que hi va lligat, llavors tot cristu s'hi sent identificat (i no parlo en un sentit empàtic sinó egòlatra). Atesos aquests maldecaps incòmodes i d'una mediocritat ultrada no escriuré més sobre l'amor. Ni sobre sexe, ni sobre desig, ni sobre atracció, ni sobre seducció. Aleshores què? Deixar d'escriure des de l'entranya i passar a escriure amb els ulls del cervell? D'acord. Què veig? Polítics amb la massa grisa d'una ameba i la hipocresia elevada al cub, desgraciats foragitats de casa seu, malfactors incapaços d'entendre que llençar una burilla encesa provoca tragèdies superlatives, neguit, desolació i tristesa, retallades que en realitat són amputacions dels drets humans, ajudes a la dependència desestimades amb un “que es fotin” (per ser elegants), una supercopa de Catalunya amb menys durada que el pacte fiscal en mans de Montoro, l'eterna espera de les fronteres merescudes (que mai no serà només una quimera), càstigs medievals per als penis dels violadors... No vull parlar d'amor. Segueixo mirant el món: un país, el meu, que vol ser lliure i no pot, la invenció ridícula de l'aragonès oriental, la voluntat insensata de posar rosaris als ovaris, la dictadura dels especuladors, els monarques rapinyaires o la sensació d'haver d'estar permanentment a la barricada... No he de parlar d'amor. N'hi ha més: polítics amb sis pisos, dues finques i un solar que cobren dietes d'allotjament, termòmetres esquizofrènics, cínics que encareixen els peatges, projectes monstruosos com Eurovegas, inauguracions histriòniques, xarxes socials convertides en aparadors felins. Tensió. Caldria posar més amor al món, certament. Però no seré jo qui en parli.