Opinió

Elogi de la vergonya

La vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure i obre les portes al penediment

La ver­go­nya no és una vir­tut, però indica un límit, un sen­tit de pri­va­ci­tat. Expe­ri­men­tem ver­go­nya quan l'altre, sense haver-lo con­vi­dat, s'inge­reix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La ver­go­nya és una sen­sació inte­rior, una certa violència que es posa de mani­fest quan aque­lla esfera pri­vada surt a la llum pública, però sola­ment pot fer-se pre­sent quan hi ha dis­tinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà neces­sita un àmbit propi per al seu equi­li­bri emo­ci­o­nal i men­tal. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana tran­sita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actu­a­li­tat és la crisi de la pri­va­ci­tat i, de retruc, de la ver­go­nya. Ho veiem en l'esfera pre­sen­cial, però també en la vir­tual. L'àgora vir­tual és un espai en el qual con­tin­guts molt íntims són reve­lats, comer­ci­a­lit­zats, con­ver­tits en mer­ca­de­ria, però també l'espai públic vir­tual. Allò que fins fa molt poc era con­si­de­rat matèria pri­vada o bé mate­rial sen­si­ble i que amb difi­cul­tats es reve­lava al millor amic, en l'actu­a­li­tat es mos­tra en la plaça pública.

Durant les últi­mes dècades s'ha menys­preat la ver­go­nya com un residu del pas­sat, com un dogal de la soci­e­tat repres­siva. Molt sovint, s'havia dit de la ver­go­nya que no era altra cosa que una forma d'auto­cen­sura que limi­tava la lli­ber­tat i la plena mani­fes­tació de les per­so­nes. Com en tants altres temes, s'ha fet rea­li­tat la famosa llei del pèndol: s'ha tran­si­tat d'una ver­go­nya repres­sora a un des­ver­go­nyi­ment col·lec­tiu. Sem­bla que el sen­tit de la pri­va­ci­tat s'hagi fos, s'hagi real­ment eva­po­rat.

Ho veiem en les for­mes de comu­ni­cació que tenen els ado­les­cents en la gran plaça vir­tual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les vora­vies. Les con­ver­ses dins del vagó del tren esde­ve­nen mate­rial públic. Tot i que des dels alta­veus es reco­mana fer ús del mòbil en les pla­ta­for­mes, el cas és que la majo­ria els fa ser­vir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la con­versa de l'altre i en la seva dinàmica fami­liar o pro­fes­si­o­nal. No tens altre remei per pre­ser­var el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la pri­va­ci­tat de l'altre.

La ver­go­nya té a veure també amb la consciència de la trans­gressió. Quan s'ha trans­gre­dit un límit ètic, irromp aquesta experiència des­a­gra­da­ble, que és d'ordre men­tal, emo­ci­o­nal i també física, que ens recorda que hem pas­sat la línia ver­me­lla, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la ver­go­nya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sen­tit del deure i obre les por­tes al pene­di­ment. Les anàlisis de Max Sche­ler i, poste­ri­or­ment, les de Martha Nus­sa­baum són espe­ci­al­ment lúcides a l'hora de mos­trar com el sen­tit de la ver­go­nya és ja un pri­mer indici de vida ètica. Sento ver­go­nya quan expe­ri­mento que he fet el que no devia.

Aquest sen­tit de la ver­go­nya, també és molt absent en la vida pública. Obser­vem que figu­res de gran res­pon­sa­bi­li­tat en l'ordre polític i ban­cari, per­so­nat­ges que han trans­gre­dit els límits de l'hon­ra­desa i de la trans­parència o bé que s'han dei­xat anar per apas­si­o­na­ments momen­ta­nis, no expe­ri­men­ten cap ver­go­nya, o si més no, fa la impressió que no sen­ten ver­go­nya per allò que han dit o han fet. En els dar­rers mesos hem assis­tit a tota mena d'epi­so­dis d'excés i des­me­sura, tant en l'ús de la paraula, com en pràcti­ques d'abús i mal­ver­sació de fons i, no obs­tant això, un té la impressió que no la sen­ten. Si ver­ta­de­ra­ment expe­ri­men­tes­sin ver­go­nya, es veu­rien obli­gats a renun­ciar al seu càrrec de res­pon­sa­bi­li­tat i a pene­dir-se i lamen­tar-se públi­ca­ment per allò que han fet. En el nos­tre país, la ver­go­nya es cen­tri­fuga i es cerca un cul­pa­ble aliè per expli­car les raons del mal cau­sat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.