Oda nova a Formentera
Les Odes Noves a Barcelona han consolidat un subgènere poètic. N'hi ha tantes! N'està fent una antologia el més savi dels nostres catalanòfils. Jo, en tot cas, em sé gairebé de cor les de mossèn Cinto, Joan Maragall i Pere Quart. Com també la rèplica de l'Oda nova a Tarragona del tarragoní –mort fa 34 anys– Ramon Comas. Són odes que barregen tons lírics amb tons elegíacs; que aplaudeixen i que renyen les ciutats designades quan aquestes malbaraten l'herència rebuda, revenent-la per quatre xavos a compradors sense escrúpols i amb un amor escàs envers la ciutat. Doncs bé: quan els de casa hem passat 37 juliols seguits d'estiueig a la Mola de Formentera, he sentit, a l'hora del retorn, sensacions agredolces, equívoques, amb barreja d'amor i d'odi per aquella Formentera que m'he estimat –i que m'estimo!– tant... però que podria caure per pendents d'una degradació irreversible. Que no l'acceleren, solament, els italians, okupants de l'illa des del 1982 quan Itàlia, aquell cop sí, va guanyar la final de la copa del món de futbol, celebrada a Barcelona i a Madrid. I consti que, amb rares excepcions, la italianada, carca, sorollosa –els motorinos, ai!–, antiecològica, sembla que s'hagi volgut convertir en hegemònica a Formentera, tot calcinant-la, tot convertint-la en una torna de la pitjor versió de l'Eivissa de les gesticulacions irritants.
No sé què deu estar passant aquest agost: l'atapeïment de cotxes i motos a la carretera eix de l'illa –la que va del port de la Savina al far de la Mola–, que imposa una conducció tan tensa, té ben poc a veure amb aquella Formentera que cantava el poeta eivissenc Marià Villangómez i Llobet. I no em vull convertir en un enyoradís laudator temporis acti, perquè em refereixo també als costos disparats de la vida quotidiana –començant per les tarifes aberrants, per als no residents, dels 25 minuts del trajecte Eivissa-Formentera, sense que les autoritats s'hi interessin gens ni mica–, el pas barrat a restaurants i bars, els perills de contaminar el do que més hem admirat tothora de l'illa, que és la qualitat de l'aigua d'una mar que reflecteix tots els colors de roca, sorra i posidònies.
A les Odes abans esmentades, hi ha un adjectiu aplicat a les ciutats: la gran encisera. I si sembla que entoni el rèquiem per una illa, que ha sabut dedicar un espai nou al gran ceramista Gabrielet, em poso a comptar els dies que em falten per a la nova cita, a Can Blaiet o al taller de la Dolors i de l'Enric Majoral, a la Mola, el juliol del 2013. “Som gent que, d'enyorança, es mor tota la vida.”
