Una proposta legal esgarrifosa

“Similis similem quaerit”, diu l'apotegma clàssic, que, en llenguatge casolà, vol dir que els semblants s'estimen, es busquen. No és d'estranyar, doncs, que, compartint Zapatero i Rajoy la condició de governants calamitosos, cerquessin una tercera calamitat en la persona del ja sortosament dimitit (encara que, segons sembla, indemnitzable) Carlos Dívar. En aquest cas ni tan sols hi havia marge perquè pogués actuar l'atzarosa regla del 50% palesada per Bernard Shaw a Isadora Duncan quan la ballarina va comentar-li allò de: “Estaria bé que vostè i jo tinguéssim fills; tindrien la intel·ligència de vostè i la meva bellesa”, i el dramaturg li va respondre: “Val més que no ho provem; podrien sortir amb la meva bellesa i la seva intel·ligència.”

Però ara els vocals del Consell General del Poder Judicial han volgut complir la llei, elegint, no només formalment, sinó també realment, el seu nou president. Com és prou sabut, fins ara els vocals votaven el seu president, però, en una fastuosa mascarada, elegien, sempre en primera votació i sempre amb aquella unanimitat-aclamació de tan nefands records, la persona indicada, previ pacte a dues bandes, des de les seus dels carrers Gènova i Ferraz (a voltes, sense la delicadesa d'estalviar als vocals el seu desplaçament físic, al matí, a alguna d'aquestes seus per rebre el corresponent suggeriment sobre a qui votar a la tarda).

Però aquesta vegada, repeteixo, els vocals han votat de debò, autònomament, la persona que volien que els presidís, raó per la qual les batusses han estat sonores i les votacions, llargues i extenuants, i l'elegit ha sortit d'un pèl. Sobre la taula del Consell han ballat molts noms, i alguns d'aquests elegibles han begut, en abundància, primer, til·la i després, reconstituents en veure que la seva candidatura quedava encallada en els fatídics, per insuficients, 10 vots. Fins que un d'ells, Gonzalo Moliner, ha arribat als tan anhelats 12 vots que permeten encendre l'estufa del fum blanc. Ha estat ell com podia haver-ho estat qualsevol dels anteriors recol·lectors dels 10 vots (penso especialment en un d'enorme vàlua potser proposat per desgràcia massa prematurament).

En qualsevol cas, es tracta d'una elecció meritòria, com meritòria és la trajectòria del designat. I entre les feixugues tasques que li pertocaran hi haurà la d'enfrontar-se amb el PP.

Perquè sembla que el Sr. RuizGallardón un bon matí, mentre es treia les lleganyes, va rumiar un projecte de llei que porta molt mala idea, amb dues propostes estel·lars, de voltatge explosiu per a una nova configuració de la Justícia espanyola. La primera, que es pretén justificar en restriccions pressupostàries, aniria adreçada a reduir dràsticament les funcions dels vocals del CGP.J que haurien d'aparèixer només de tant en tant pel Consell, el qual passaria a ser governat de facto pel president i els seus tècnics, en una estructura burocràtica semblant a la d'un ministeri més. D'aquí, a un més o menys descarat control del CGPJ per l'executiu hi va només un pas; un Consell que –no ho oblidem– té com una de les més rellevants funcions el nomenament de magistrats per als llocs clau de la piràmide judicial. L'altra mesura, potser encara més esgarrifosa, persegueix sostreure de les Corts Generals el nomenament dels futurs vocals, que, en la seva majoria, serien designats per la pròpia carrera judicial. S'invoca, altra vegada demagògicament, un designi de “despolitització”.

I convé recordar que això que qualifiquen de “despolitització” del Poder Judicial ha estat l'objectiu màxim, el més cobejat, el més anhelat, des de sempre, per la dreta judicial i política espanyola. El sistema emprat fins ara és molt imperfecte i ha estat, amb raó, a bastament criticat, però almenys assegura l'accés a la cúpula judicial, mitjançant l'anomenat “canvi de cromos”, de magistrats de totes les tendències. Però, si prospera aquesta proposta del PP, la d'una elecció endogàmica, no cal gaire imaginació per pintar allà, a les altures, un quadre judicial d'un sol color, el del blanc de les gavines, el mateix color dels àngels ubicats a la dreta del Senyor, del qual en fan, amb incessants càntics, la seva eterna lloança; quadre ja sense cap tonalitat rogenca i sense, encara molt menys, cap pàl·lid groc de ginesta, per pansit que fos, tan brillantment evocat per Espriu, com a metàfora de la nostra senyera.