Llebrers

A la novel·la que estic escri­vint, el pro­ta­go­nista –un home gran que viatja amb el nét i la seva amiga (la del nét) bus­cant un amor de joven­tut–, troba un lle­brer que s'està a punt de morir. Quan encara no tenia ben clar de què ani­ria la novel·la –sabia vaga­ment que hi volia un avi i un nét, però no gaire res més– ja sabia que hi sor­ti­ria un lle­brer: aquesta és una de les gran­de­ses de l'escrip­tura, i per això escriure és tan gra­ti­fi­cant: al con­trari del que passa amb la vida, que et pen­ses que manes però que mol­tes coses ja et vénen fetes, escri­vint fas una mica el que vols! Per què, un lle­brer, us pre­gun­ta­reu.

Aquesta raça de gos­sos tota la vida m'ha fas­ci­nat. Com cor­ren! Després he sabut la trista història de la majo­ria de lle­brers: quan són grans i ja no cor­ren tant, o bé són joves però no per­se­guei­xen les pre­ses exac­ta­ment com el caçador vol, els seus pro­pi­e­ta­ris se'n des­fan. Però la barbàrie humana és tan gran, que no els pro­cu­ren mai una mort ràpida i indo­lora, al con­trari. Dis­cul­peu-me que no m'esplaï en els mètodes de tor­tura i de mort lenta que els infli­gei­xen, perquè després no puc dor­mir.

Els ulls dels lle­brers em per­se­guei­xen: en veig de tant en tant pel car­rer, de lluny, i els reco­nec de seguida; solen por­tar uns collars amples –perquè tenen el coll molt prim– i de colors ale­gres, i solen tenir la cua entre les cames, tran­quils, encara temo­ro­sos i molt acos­tats als seus nous amos, a qui ado­ren. Fa quinze dies, a Cam­pro­don, vam entrar en una botiga de men­jar per a ani­mals de com­pa­nyia del car­rer València i ens vam tro­bar amb l'agra­da­ble sor­presa que hi tenien tres lle­brers, tots tres reco­llits i sal­vats. La mes­tressa ens va expli­car la història de cada un: tres històries de cru­el­tat humana pri­mer, però també d'amor i gene­ro­si­tat després.

El lle­brer de la meva novel·la se salva. És el meu petit home­natge a aquests gos­sos i a les bones per­so­nes que els donen una segona opor­tu­ni­tat.