Llebrers

A la novel·la que estic escrivint, el protagonista –un home gran que viatja amb el nét i la seva amiga (la del nét) buscant un amor de joventut–, troba un llebrer que s'està a punt de morir. Quan encara no tenia ben clar de què aniria la novel·la –sabia vagament que hi volia un avi i un nét, però no gaire res més– ja sabia que hi sortiria un llebrer: aquesta és una de les grandeses de l'escriptura, i per això escriure és tan gratificant: al contrari del que passa amb la vida, que et penses que manes però que moltes coses ja et vénen fetes, escrivint fas una mica el que vols! Per què, un llebrer, us preguntareu.

Aquesta raça de gossos tota la vida m'ha fascinat. Com corren! Després he sabut la trista història de la majoria de llebrers: quan són grans i ja no corren tant, o bé són joves però no persegueixen les preses exactament com el caçador vol, els seus propietaris se'n desfan. Però la barbàrie humana és tan gran, que no els procuren mai una mort ràpida i indolora, al contrari. Disculpeu-me que no m'esplaï en els mètodes de tortura i de mort lenta que els infligeixen, perquè després no puc dormir.

Els ulls dels llebrers em persegueixen: en veig de tant en tant pel carrer, de lluny, i els reconec de seguida; solen portar uns collars amples –perquè tenen el coll molt prim– i de colors alegres, i solen tenir la cua entre les cames, tranquils, encara temorosos i molt acostats als seus nous amos, a qui adoren. Fa quinze dies, a Camprodon, vam entrar en una botiga de menjar per a animals de companyia del carrer València i ens vam trobar amb l'agradable sorpresa que hi tenien tres llebrers, tots tres recollits i salvats. La mestressa ens va explicar la història de cada un: tres històries de crueltat humana primer, però també d'amor i generositat després.

El llebrer de la meva novel·la se salva. És el meu petit homenatge a aquests gossos i a les bones persones que els donen una segona oportunitat.