Bola de drac

L'atac indiscriminat que va patir a començament de la dècada de 1990 va despertar la meva simpatia cap a la sèrie Bola de drac. Tots els progres d'aquestes latituds denunciaven la perversitat dels personatges, la violència gratuïta i la seva vacuïtat. La meva filla era petita, es mirava els episodis amb fruïció i vaig estar temptat de suprimir-la, però no ho vaig fer convençut de la inoportunitat de les prohibicions. Jo mateix n'havia patit tantes, que em sentia atret per coses que, si no haguessin estat vetades, no m'haurien inspirat el més mínim interès.

No obstant això, el moralisme de tota mena de progres m'afectava, potser pel pòsit del catolicisme. Armant-me de valor vaig assumir la sèrie i, fins i tot, vaig comprar episodis que el nostre diari promocionava. Avui, el manga és acceptat i els dibuixos de Bola de drac s'emeten per diferents canals i són editats des de fa vint anys en format de llibre, amb absoluta normalitat.

On queden, però, totes aquelles reprimendes? Què se n'ha fet? La legió de moralistes no abandona i esperen productes nouvinguts per intentar demostrar els virus nocius. Son Goku ha evolucionat en les arts marcials en l'altre món i el seu fill Son Gohan ha adquirit el poder del seu pare i part del protagonisme. Tot plegat és ple de simbolismes i de sincretismes religiosos, des del mateix títol, que invoca les set esferes màgiques repartides arreu del món. El fet de reunir les boles permet invocar el drac Shenron, que confereix un desig, per exemple la possibilitat de ressuscitar personatges. Com m'agradaria fer-ho amb els meus vells amics!