Joc capitalista

Davant del projecte d'Eurovegas i la seva probable arribada a Catalunya s'han encès totes les alarmes. A hores d'ara, ja s'han fet concerts, manifestos, captacions d'opositors a través de Facebook, crides públiques d'artistes per a posar l'opinió catalana en contra, i alhora que tot això se situa en primer pla, ens assabentem per la premsa que el magnat propietari de la idea i del capital –Sheldon Adelson– està suposadament embolicat en el blanqueig de diners provinents del narcotràfic mexicà. Aquest és un dels punts forts de l'oposició al complex lúdic: se'ns diu que és un niu d'atracció de mafiosos i traficants de drogues, a més d'una ocasió de negoci per als empresaris de la prostitució. La majoria dels que s'hi mostren en contra tenen en ment el tòpic més virolat de Las Vegas –vist en centenars de pel·lícules–: un gegantí monument al kitsch, un sòrdid enfilall de casinos i neons i prostitutes que permeten que sorgeixi el pitjor de l'ànima humana.

Així, l'oposició al complex hauria de racionalitzar-se. Mostrar-s'hi en contra per motius morals –no al joc, no a la prostitució–, no és el mateix que mostrar-s'hi en contra per motius econòmics –no és el model de país que volem, etc.– o per motius ecologistes, perquè el complex lúdic destruiria un paisatge que es diu que es vol preservar.

Les motivacions de l'oposició s'han d'explicitar i raonar, perquè les seduccions del projecte són tan explícites i cridaneres –treball, turisme, diners en temps de crisi– que l'oposició corre el risc de quedar ridículament en contra per pur infantilisme. Hem arrossegat durant molt temps una feixuga cultura del no que ens ha impedit reflexionar en veu alta de molts assumptes importants, i tot perquè el no resolia qualsevol problema abans i tot d'haver-lo formulat. El no al complex d'Adelson peca massa sovint de tot això: és un no poc raonable –un vade retro, un exorcisme–, fins i tot és un no que permet als que l'esgrimeixen mostrar-se moralment superiors –fer-se propaganda, no perdre l'ocasió de signar un manifest–, i tot perquè ells no donen suport al vici o a la impostura. Si Adelson té comptes pendents amb la justícia, però, que els arregli: això no afecta la legalitat actual del que vol fer a Catalunya, més aviat ens posa sobre la pista de la mena de gent que se sent atreta per aquesta mena de diversions.

Sembla, des del punt de vista de l'oposició, que només hi ha un plaer comparable a la no-construcció del complex lúdic: la seva implantació i el seu fracàs posterior. Només si el complex Eurovegas s'acabés construint i acabés sent un fracàs –un desert sense públic, un negoci fallit, la bancarrota d'un capitalista, etc.– moltes veus ara opositores trobarien consol. Perquè, fet i fet, aquesta és la gran preocupació de fons: ¿per què mostrar-se en contra d'un negoci l'èxit del qual depèn de la llibertat dels individus, de la seva lliure opció d'acudir-hi o no acudir-hi? ¿A qui es vol alliberar mitjançant l'oposició al complex? Potser això és el que es tem, però: que els mateixos a qui pretesament es vol salvar –les masses mancades de clarividència– acabin sent les que fonamentin l'èxit de l'invent.

Des que una certa esquerra va quedar sense subjecte a qui defensar –del proletariat al Tercer Món, de les minories racials als homosexuals– que moltes de les accions que encapçalen no acaben de trobar un sentit: ¿a qui van destinades les accions contra el complex Eurovegas? ¿Quin és el destinatari, el beneficiari, d'aquesta oposició? ¿Vostè i jo? ¿Qui és capaç d'arrogar-se, però, el poder de representació de la nostra voluntat, la capacitat d'elegir en lloc nostre què ens convé i què no ens convé, sobretot si el que està en joc és la inversió d'un capital privat? Se'ns considera incapaços de defensar els nostres propis interessos. Però reiterem-ho: Adelson pot fer el que vulgui amb els seus diners, dins de les lleis –que en cap cas haurien de modificar-se per satisfer cap mena d'iniciativa privada–, talment nosaltres podem fer el que vulguem deixant d'anar a jugar-nos els quartos a les seves ruletes.

A hores d'ara ja no hi ha ningú que no tingui una opinió formada sobre què és i què s'hi farà a Eurovegas, i potser no és necessari que ningú ens assabenti dels perills i dels desastres d'aquest model de creixement. Barcelona i el seu entorn fa molts anys que es desenvolupen a còpia d'absorbir grans esdeveniments –i no és precisament un invent de la dreta, això–: de les Olimpíades del 92 al Fòrum de les Cultures, qualsevol cosa era bona per reestructurar una part de l'entorn amb l'excusa de la necessitat de construir un plegat d'infraestructures. Ara que no és el diner públic el que pot encarar aquests projectes ha de ser el capital privat estranger el que s'encarregui de fer bullir l'olla. Certament, el grup de negocis Las Vegas Sands no és l'ideal: però d'altres grups empresarials –i de coneixement–, com els que es relacionen amb la biomedicina o amb les noves tecnologies –tot allò que ens pot fer assemblar-nos a Massachusetts: ja ens entenem, a l'elit de les economies desenvolupades–, no estan interessats a venir.

Hi ha reticència davant tot allò que deriva del joc. En el joc, els diners generen diners –com en la usura– i són els més pobres i desafavorits de la societat els qui acaben jugant a les loteries públiques, per exemple, fent que tota la societat es beneficiï d'unes estèrils esperances infundades. Pel que sabem, Las Vegas és un recinte lúdic no precisament barat: els vicis dels rics, ¿generaran virtuts públiques? Un debat tan antic com el mateix capitalisme.