La dignitat dels cossos

El domini d'uns pocs éssers humans sobre la majoria dels altres ha estat un tret persistent de la nostra història col·lectiva. Alhora, la revolta contra aquest domini ha anat construint la història de la dignitat humana i dels seus drets, en una tensió col·lectiva que mai s'acaba. L'expressió més contundent del domini s'ha expressat a través de la possessió total dels cossos sota mil formes variades: l'aniquilació física, l'esclavatge, les tortures disfressades de religió o d'alts interessos polítics. Totes elles, formes de disposar dels cossos i dels éssers humans que els habiten. L'ocupació violenta i la resistència a aquesta s'expressen aquí i avui en dia sota formes més acurades perquè hem delegat el dret a la violència en allò que anomenem “Estat” que en aquests temps l'hem vist utilitzar els seus cossos i forces de seguretat per emmanillar, tancar a les presons i aïllar els sense papers en centres per irregulars. També reprimir a bastonades els manifestants que perden, sembla, les bones maneres.

L'estat té, però, formes més subtils per desposseir els cossos de la seva dignitat, entesa com a llibertat per disposar-ne com cregui convenient. El paper de les ideologies conservadores hi és fonamental: es tracta d'insistir que hi ha races superiors, que hi ha éssers humans que ho són una mica menys que els altres, que les diferències de color són sospitoses… Sense respirar molt temps aquestes idees viciades, podríem comprendre l'Holocaust? Cal una llarga tasca enverinadora per desposseir simbòlicament d'humanitat plena aquell que volem suprimir, llançar al mar o deixar que se les apanyi sense metge.

El mercat col·labora amb entusiasme en la tasca de controlar cossos: no es limita a pressionar amb imatges constants de belleses impossibles que indueixen a comprar nous productes cosmètics o a operar-se per mantenir-se sempre joves, sinó que nega el que és inevitable: el pas dels anys i, en conseqüència, la necessitat humana de la cura. I malgrat que en el nostre país hi ha lleis molt estrictes, en d'altres ben civilitzats els mercats s'ocupen de llogar ventres de dones, com qui lloga un pis per una temporadeta. Nosaltres, més discrets, tan sols estimulem la venda d'òvuls, mentre en altres parts del món es perpetra un sucós mercat d'òrgans de pobres.

Hi ha, però, una excepció en aquesta regla que ens ensenya que uns pocs rics exploten uns molts pobres. Perquè ser una dona significa viure en perill gairebé arreu del món. És en aquest terreny on ens juguem els Drets Humans de la meitat de la humanitat, sovint vulnerats per membres –fins i tot els més desposseïts– de l'altra meitat. Es senten emparats per cultures que proclamen la submissió femenina des del naixement; que justifiquen el càstig físic i fins la mort per salvar l'honor familiar, que afavoreixen la compra de nenes, que violen en temps de guerra i sovint de pau bo i pensant que exerceixen un dret viril innat. Cultures que permeten la pràctica de l'ablació mentre en d'altres les obliguen a fer-se invisibles sota capes de roba espessa. Mentrestant, aquí i ara els nostres conservadors han recordat amb fruïció el gust de controlar el que succeeix dins del cos de les dones. No solament pretenen obligar a demanar permís per interrompre un embaràs en els seus primers moments, sinó que és possible que el deneguin, fins i tot quan aquest fet comporti molt sofriments.

El cossos de les dones s'han convertit en un camp de batalla on es juga la dignitat humana i els drets fonamentals. Recordem que el nivell de submissió o d'autonomia d'un cos humà –en aquest cas de la meitat de la població– és clar indicador del nivell de llibertats i de dignitat assolits per un poble. I que els esforços en pro d'aquesta dignitat han jugat i juguen un paper decisiu en la difícil història dels moviments d'alliberament de la humanitat.