La clandestinitat d'Ainaud
La dècada 1940-1950, els anys de la resistència i la clandestinitat més crues, és el període de temps més desconegut i alhora més captivador del relat biogràfic de Josep Maria Ainaud de Lasarte. En espera que els historiadors publiquin nous estudis referits a la història de la resistència i de la clandestinitat catalanista contra el franquisme, em sembla adient apuntar alguns episodis d'aquella època en els quals Ainaud va tenir una intervenció significativa. Són apunts que el mateix Ainaud va facilitar-me, ara fa un quart de segle, amb motiu del treball Històries de la clandestinitat (publicat en fascicles pel diari El Correo Catalán), del qual en vam ser coautors el químic i periodista Xavier Duran (actual director de l'espai El medi ambient, a TV3) i jo mateix.
El 1945 Ainaud va ingressar al FUC (Front Universitari Català), en una cinquena de la Facultat de Dret que comandava Ramon Folch i Camarasa. Responent a uns criteris rígids de clandestinitat, una cinquena era un grup de cinc persones que feia que els seus components no coneguessin altres militants que els de la seva cinquena. Cadascú del FUC pagava una quota de cinc pessetes mensuals; s'organitzaven classes de català impartides per Joan Triadú en cases particulars i es rebien informacions confidencials sobre la situació política espanyola i internacional, que posteriorment es feien circular entre la gent. El SEU i la policia sospitaven i el mateix any 1945 hi hagué les primeres detencions. Els interrogatoris els dirigia Pablo Porta, cap de facultat del SEU (posteriorment va ser president de les federacions catalana i espanyola de futbol). Se sap que el SEU i la policia havien investigat el FUC perquè en els interrogatoris exigien que es donessin “cuatro nombres”. El 1946, Ainaud, i també Jordi Verrié i Enric Jardí, van denunciar a la policia els maltractaments de què eren objecte alguns estudiants universitaris durant els interrogatoris del SEU (Sindicato Español Universitario, creat per la Falange). El mateix any 1945 Ainaud posa en relació Pere Figuera amb els grups universitaris i impulsa la creació dels Grups Nacionals de Resistència que, a banda d'activitat propagandística, també feien passos de fronteres i mantenien contactes amb serveis d'intel·ligència estrangers. El 1947 Ainaud va arribar a ser cap de la facultat de Dret i secretari general del FUC.
Entre el 1945 i el 1952 Ainaud va formar part de la Junta Directiva del grup cultural Miramar, presidida per Maurici Serrahima. Les activitats de Miramar, amb un centenar de socis, consistien en debats (sobre temes tan diversos com Verdaguer o el Moviment Europeu) i cursets sobre llengua, literatura, art, història i geografia de Catalunya. Totes les reunions eren clandestines i sense cap mena de publicitat; l'aixopluc de la Unió Excursionista de Catalunya, que va cedir el seu local del carrer de Santa Anna de Barcelona, va oferir una certa protecció a aquelles reunions que pretenien fer de pont entre les generacions d'abans i després de la guerra per preparar, amb èxit, la convivència política. El grup Miramar va deixar d'actuar per la disjuntiva entre els socis partidaris de la resistència a ultrança i els partidaris d'aprofitar les escletxes que s'obrien en el règim franquista.
El 1947, Ainaud formà part de la delegació universitària de la CAO (Comissió Abat Oliba), organitzadora de les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat. El mateix any 1947 impulsà, al jardí de l'Ateneu Barcelonès, la reunió constitutiva de la Societat catalana d'estudis Jurídics i Socials, filial de l'IEC (reconstituït clandestinament el 1942 per Ramon Aramon i Serra i Josep Puig i Cadafalch). El 1948 participà activament en la reunió de dotzenes d'universitaris a casa de Joan Reventós en un acte d'homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, en el desè aniversari del seu afusellament a Burgos.
El 1949 impulsà l'edició de l'Antologia Poètica Universitària. La primera reunió preparatòria va ser a casa de Joan Reventós i, entre d'altres, hi van participar Albert Manent i Francesc Casares. Ainaud es va fer càrrec dels contactes amb la impremta i de passar la censura. Al censor se li va explicar que es tractava d'una edició privada de cent exemplars que es vendria a 150 pessetes l'exemplar per cobrir les despeses; es realitat se'n van editar 350 exemplars que es van vendre en menys d'un mes a 15 pessetes cadascun.
L'any 1950, Ainaud impulsà, des de la Facultat de Dret, l'edició de la revista Fòrum. Se'n van publicar dos números i va poder comptar amb la participació, entre d'altres, de Joan Reventós, Jordi Casas-Salat i Joan Triadú. Entre el 1946 i el 1952, Ainaud va ser secretari general de la FNEC.
