Sant Crist

Hem anat uns dies de vacances, ens ho hem passat molt bé i ens hem sentit molt afortunats. Per a mi relaxar-se i desconnectar implica, d'una banda, no haver de pensar què fas per dinar i per sopar set dies a la setmana i, de l'altra, no estar pendent dels correus i del mòbil. Res més que això.

Com que sempre anem allà mateix, d'un any a l'altre m'adono de canvis i d'inèrcies que m'indiquen cap a on va el món: la gent és més conscient dels perills del sol; els llibres electrònics conviuen amb els de paper, però encara són minoritaris; el restaurant de l'hotel ofereix encara més vins espanyols que no pas catalans; els banyadors sencers només els porten algunes senyores grans i la gent parla com aquell que res de la independència. Els tatuatges segueixen a l'ordre del dia, i reconec que m'impressionen: les coses “per sempre” no m'han agradat mai; trobo que un ha de poder canviar d'idees, equivocar-se, tornar-hi, i esborrar-se un dibuix fet amb tinta a la pell costa més que divorciar-se o fer-se apòstata!

Però aquest any vaig veure El tatuatge, en majúscules, el més gran, el més espectacular. Res a veure amb els dibuixets, les flors, laberints i dofins que porten als braços, cames i coll moltes persones. El tatuatge que em va deixar atònita el portava un noi d'uns trenta anys, musculat, morè, no gaire alt, i era un Crist crucificat, semblant al de Dalí, que li ocupava tota l'esquena. És a dir: una mà, amb els claus, a cada omòplat; el cap, una mica decantat, al clatell; el cos baixava tot al llarg de l'espinada i, finalment, els peus, un a sobre l'altre, que li arribaven a dos dits de la reguera del cul. Bestial! Una obra d'art! Cada vegada que el noi alçava el braç o s'ajupia, el pobre sant Crist es contusionava, i quan el noi nedava el sant Crist feia el mort. Si el noi pretenia que el miressin ho va ben aconseguir: ningú li podia treure els ulls de sobre! Per això està bé sortir de casa, per veure coses com aquestes i després explicar-les tot dinant.