Correcte

Hi va haver un dia que els polítics d'aquest país gas­ta­ven allò que s'ano­me­nava “el política­ment cor­recte” per tot. Era un cúmul d'expres­si­ons i deci­si­ons que esbos­sa­ven un som­riure innocu per fer tot­hom con­tent. Era cosa d'ama­gar la pilo­teta per aquí i per allà i fer la viu-viu, sense par­lar clar, cosa que al meu amic Deba­des, que té per cos­tum auto­a­fir­mar-se a base de tira­llon­gues de “casum l'os pedrer” el feia enfi­lar per les parets. No és que ara es parli clar, més aviat tot el con­trari. La diferència pre­ci­sa­ment és que s'ha con­ver­tit en cor­rent fer el con­trari del que vas per­ju­rar que faries. Afir­mar una cosa i l'endemà fer l'opo­sada. I no sen­tir-se cri­dat a haver de donar ni una engruna d'expli­cació: l'ovació és encara més sonora quan el gest de torero es fa més gallet. Els sona la can­ta­re­lla, oi? Amb aquesta crisi que ja no se sap ni quan va començar ni quan s'ha d'aca­bar, que passa el ras­clet tant com pot (recu­pe­rin Els oblits dels res­ca­ta­dors, el repor­tatge de David Por­ta­be­lla en aquest diari sobre les para­do­xes de les mesu­res de la troica), sem­bla que s'ha per­dut tot. Fins i tot les for­mes. “Pai­satge de devas­tació moral”, li agrada repe­tir a en Deba­des. Si el punt de par­tida és que se'ns pixen a sobre, la sen­sació és que ho fan amb tan­tes ganes, que, cagum la puta d'oros, seria desit­ja­ble que un esquitx els encalcés.

Qui ens havia de dir que un dia –gai­rebé, gai­rebé– enyo­raríem allò política­ment cor­recte. Però no l'enyo­rem perquè d'aque­lla acti­tud n'ha res­tat sols una façana atro­ti­nada, qua­tre tics estètics que han arre­lat com a cons­ti­tu­ents i cons­ti­tu­ci­o­nals del bon fer i que fins i tot l'alcalde més saba­tot mira de repe­tir men­tre l'alter­na­tiva encara dorm el somni dels jus­tos. D'allò que un dia es va dir política­ment cor­recte ara sols en que­den unes dents postis­ses que ja no aga­fen per enlloc.