Obsolescent

Vaig buidar un dels armaris de la cuina de la meva mare per triar objectes útils entre les andròmines. Em va cridar l'atenció la quantitat de petits electrodomèstics que encara funcionaven. Formen part de l'arqueologia industrial del país, provinents de marques desaparegudes dins un teixit liquidat. De fet, absolutament tots s'encenien, malgrat portar mesos o anys aturats.

Aquelles empreses no apostaven per l'anomenada obsolèscencia programada, una pràctica de determinades multinacionals que fan maquinària amb data de caducitat. La competència capitalista –per no dir la manca d'escrúpols—ha convertit fins i tot una espremedora de taronges en un artefacte que ha de ser substituït quan passin uns anys, sense tenir en compte la contaminació que provoca a causa de les deixalles. Trobarem l'exemple més escandalós en electrodomèstics cars com ara les rentadores i les neveres, per no parlar dels ordinadors, autèntiques estrelles obsolescents.

El terme el podríem fer extensible a la nostra mateixa vida i els costums. Els artistes que es promocionen, els llibres de factoria que intenten que llegim i la mateixa mentalitat d'una època fútil, tan planificada com un matrimoni, també amb data de caducitat. Els enginyers i dissenyadors que es van inventar el terme i els que el van posar en funcionament anaven, però, més enllà. És emprenyador adonar-se que has de canviar la nevera, però té també efectes addictius, quan contemples els nous colors i les prestacions que ofereix. Psicologia i enginyeria de nou viuen plegades.