Els fills i l'estat català
en una Catalunya independent”
Els pares sempre volen per als seus fills allò que haurien volgut per a ells. És una conducta inherent a la seva condició de pares. Volen que puguin tenir accés a coneixements, vivències que ells, per moltes raons, no van poder gaudir. Per això han d'aprendre aquell anglès que no els van ensenyar a escola i viatjar fora per practicar-lo, o tocar algun instrument com ara el violí o el piano. Són desitjos relativament assumibles si el fill està en disposició de seguir el camí que li marquen els progenitors i si ho permet la butxaca.
N'hi ha, però, d'altres que no depenen únicament de la seva voluntat. Com ara el manifestat dimarts passat per l'alcaldessa de Cardedeu a aquest diari quan assegurava que el seu fill veurà un estat català. Calamanda Vila es declarava optimista quan afirmava que estem cada vegada més a prop que mai per aconseguir que es faci justícia per a Catalunya i avançar així cap a la independència. Aquest desig és compartit per un nombre cada cop més gran de catalans. Volen per als seus fills el que voldrien per a ells: viure en una Catalunya independent. I això, cada dia que passa, pot semblar que és més a prop.
Ara bé, una cosa és el que desitgem i una altra el que realment està passant o pot passar. El vent bufa a favor d'aquells que reclamen la hisenda pròpia prèvia a la consecució de l'estat català, si més no en termes de suport social. Arriba el moment, però, de la política. I aquí les coses no són tan senzilles. Tothom vol anar amb el mateix barret, però a sota hi ha diferents cervells, cadascú amb la seva estratègia. Que això no faci que allò que volem per als fills, ho acabin veient els néts.