Desarrelament inadmissible del PSC

El que es va voler definir com a “nou” PSC, és evident que de nou només té el seu secretari general, en Pere Navarro, justament de perfil poc innovador. Tota la resta, el tarannà dels seus màxims dirigents, la nul·la implicació en els anhels i les aspiracions de la societat catalana, o la tradicional vinculació amb els interessos del PSOE, posen de manifest que el qualificatiu de nou és del tot desencertat, ja que a part de no haver-se renovat el més mínim en el congrés del desembre passat, tot i haver patit un fracàs electoral estrepitós, només van escenificar un intercanvi de poltrones entre dirigents del Barcelonès. Un simptomàtic estancament del partit –si més no de la direcció– que pot ser indici d'un desarrelament del país, semblant al del PPC de la Sánchez Camacho.

Dos fets, produïts abans de vacances, posen de manifest la gravetat política del socialisme de Catalunya. El primer, al Congrés dels Diputats, on el grup socialista català que, segons la ponència aprovada en el darrer congrés, podien votar de manera diferent de la resta de membres del socialisme espanyol, resulta (ves per on) que van votar, per “error”, en contra de l'eix ferroviari mediterrani, com la resta de diputats del PSOE. El segon va ser al Parlament del Parc de la Ciutadella, en el debat sobre el pacte fiscal, en el qual es van oposar als aspectes més transcendents, justament aquells als quals el PSOE s'havia manifestat contrari, tot i votar favorablement alguns altres paràgrafs menys significatius (no esmento, per no allargar-me, la reacció irada del Pere Navarro vers l'Ernest Maragall, perquè va trencar la disciplina de vot, votant-hi a favor, ni les declaracions d'algun membre de l'anomenat sector catalanista que, volent treure-hi importància, deien que ells també haurien pogut fer el mateix que l'Ernest Maragall..., curiosament, però, no ho van fer).

Aquests dos fets palesen abastament que avui la majoria dels dirigents del PSC no són res més que uns simples ambaixadors dels interessos de l'espanyolisme més ranci del PSOE i que, dissortadament, a Catalunya, tant els socialistes com els populars defensen un mateix concepte d'Estat, jacobí i centralista. En el cas del PSC, d'una manera més barroera des que els amics de la Carmen Chacón, entre ells el mateix Pere Navarro, van creure's que ella podia succeir el Zapatero i fins i tot ser candidata a les eleccions generals; des d'aleshores van deixar de dissimular la seva cega obediència als postulats del carrer Ferraz de Madrid, per damunt del que convé a Catalunya.

Els socialistes del PSC que com a catalans discrepen d'aquesta ignominiosa dependència i, a més, són sensibles al sistemàtic espoli fiscal i a les vexacions que patim des de fa tants anys, així com la persecució que sofreix la nostra llengua, la cultura o fins i tot la nostra catalanitat que molts esportistes ja no s'amaguen d'expressar (un reguitzell de menyspreus que no són nous, però que ara més que mai, no només els està accentuant el govern Rajoy, sinó la majoria de mitjans audiovisuals i polítics espanyols), haurien de saber fer allò que preconitzava el malaurat Josep Pallach (en aquella hora titllat de socialdemòcrata o de dretes), i que no era altra cosa que bastir un socialisme català fortament arrelat al país i desvinculat totalment del PSOE.

Si això fos així, allò que en aquell desafortunat congrés del juliol del 1978 no es va saber fer, potser perquè la majoria es van enlluernar pels cants de sirena del PSOE, ara, en el context actual de gran explosió sobiranista i independentista, seria, ben segur, una opció d'allò més encertada bastir un partit socialista català i independent, el qual, molt probablement, desbancaria l'actual PSC-PSOE del privilegiat segons lloc d'entre les forces polítiques del Parlament català. Caldria, això sí, que el sector catalanista del PSC sortís de l'armari trencant qualsevol enyorança estèril i desvinculant-se de possibles poltrones o altres prebendes.