Companys de beguda
Al final no hauré de passar mig any a la presó per haver conduït a l'estat d'Indiana amb 0,08 graus d'alcohol a la sang, que és just per sobre el límit permès. Vam arribar a un acord amb el fiscal de l'estat i, en lloc d'anar a la presó, he de fer cinc coses: pagar una multa; assistir a una sessió amb víctimes d'accidents de cotxe; fer dotze hores de classe sobre alcohol i conducció; treure escombraries de les vores de l'autopista durant trenta-cinc hores; i estar un any sense beure alcohol. Per comprovar que compleixo aquesta última clàusula, m'aniran fent controls regulars d'orina.
Això vol dir que durant un any no podré sortir amb la colla d'Olot que som companys de beguda des de fa vint anys. Som un grup d'homes divers (tres comercials, un fuster, tres mestres, un empresari, un treballador de fàbrica, un gestor, un educador especial, etc.) Vam començar bevent Xibeca, vi amb gasosa i licors d'estrassa; ara provem diferents cerveses artesanes i europees, bevem vins negres catalans i, com tothom, comparem noves ginebres i noves tòniques. Abans sortíem de nit i ara ens agrada més quedar de dia per fer els típics esbargiments de classe mitjana: mariscades, arrossades, calçotades o ara també rutes de tapes, aquest invent de la insidiosa indústria turística, que fa que nosaltres mateixos ens comportem segons els estereotips que els estrangers tenen de nosaltres, encara que les tapes també són la suposada representació gastronòmica de la nostra vida hiperactiva, de la mobilitat laboral, del trastorn de dèficit d'atenció que ja ens afecta a tots, del Twitter o de les converses fragmentades i volàtils que omplen les nostres relacions socials.
No sabria dir exactament quines converses hem tingut amb els companys de beguda durant aquests vint anys. Hem parlat de política, però aviat ho hem tingut tot dit, perquè tots hem passat de ser catalanistes a ser independentistes. A vegades ens hem discutit perquè tots som del Barça però n'hi ha un que és de l'Espanyol. Potser els temes que hem tractat es poden resumir en aquestes màximes: “Per fer un bon vi calen unes bones vinyes”; “Els bolets volen humitat”; “El secret del peix és que sigui ben fresc” i “Per anar bé la carn ha de ser poc cuita”. I del que no parlem és de feina. Un dia se'm va escapar de dir que vaig anar a fer una conferència a la Universitat de Nova York, i ningú no va dir res fins que el fuster, amb els ulls vidriosos, va observar: “Ara sembla que ja no tens tants furóncols a la cara.”
Quan ells queden i jo no hi sóc, alguna vegada em truquen: “Va, deixeu-li un missatge, pobrot, que està molt sol. Què tal? Fa molta calor. No hi ha ningú enlloc. Fot una calor de Déu. Digueu-li algo. Et trobem a faltar. Hello. Sóc en Toni. Només es pot mamar. Tenim un rau-rau. No, no sóc en Toni. No sabem què fer. No n'hi ha cap, de Toni. Quin avorriment. Passa-me'l. Era la típica broma. Quina calda. Rau-rau. No. Amb qui parleu? Ha, ha, ha!”
L'amistat dins del grup l'expressem de maneres rebuscades i feréstegues, com fan la gent de pagès que no està acostumada a mostrar mai cap sentiment. Una vegada anàvem en cotxe i ens vam parar a pixar en uns camps. Jo tardava més del compte i llavors a un no se li va acudir res més que tirar-me una pedra des de la carretera. Els altres de seguida s'hi van afegir i de cop em va començar a caure una pluja de pedres que em podrien haver esberlat el cap i desballestat la carcanada, i per això em vaig posar a córrer camp a través com un esperitat i amb la bufeta encara mig plena. Espero que ara aquest record em faci de consol cada vegada que hagi de buidar la bufeta per fer les anàlisis d'orina.
