Que parli la gent
el seu futur i sobre
la seva organització política i territorial
Els principis de la seguretat col·lectiva són una de les aportacions nord-americanes a les relacions internacionals que han permès viure en pau entre els pobles, sempre que la seguretat d'una nació o un estat no s'ha desentès de la dels veïns o aliats. Els dos sistemes militars que dominaren la guerra freda, l'Aliança Atlàntica i el Pacte de Varsòvia, complien aquests requisits. Atacar qualsevol estat a l'aixopluc dels dos paraigües de seguretat que representaven dos mons contraposats, comportava la intervenció immediata de l'altre.
El president que introduí a Europa el concepte d'autodeterminació fou Woodrow Wilson quan deia que no era el principi d'autodeterminació la causa de les guerres sinó la manca d'aquest dret que tenen tots els pobles el que crea els conflictes. L'equilibri de poders no produeix la inestabilitat, sinó que és l'absència de la balança dels poders la que crea el desordre i la tirania.
Els Tractats de Versalles, Neuilly i Trianon, signats en acabar la Gran Guerra, canviaren la majoria de les fronteres europees. Es crearen molts nous estats com a conseqüència de la caiguda dels imperis alemany, austrohongarès, otomà i rus. Hi havia imperis que engolien moltes nacions que al llarg del segle XX han adquirit la categoria d'estats com a conseqüència d'una guerra, per un tractat internacional o bé per mutu acord entre les nacions que han convingut –el cas de Txecoslovàquia és el més recent– que seria millor que cadascú emprengués el seu propi camí.
El dret d'autodeterminació, per tant, és un reconeixement avalat per la història i també pel dret internacional. La Carta de les Nacions Unides, signada a San Francisco l'any 1945, diu en el punt dos del primer article que “per desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte pel principi d'igualtat de drets i d'autodeterminació dels pobles, així com altres mesures apropiades per enfortir la pau universal”.
No diu com s'ha d'exercitar el dret a l'autodeterminació però el considera un dret de les nacions. Per tant, no veig com es pot evitar que un poble decideixi consultar sobre el seu futur i sobre la seva organització política i territorial.
Tampoc es pot negar, en el cas de Catalunya, que sigui una nació. Hugh Seton-Watson diu en el seu llibre Nations and States: an enquiry into the origins of nations and the politics of nationalism que una nació existeix quan una quantitat considerable de persones d'una comunitat consideren que formen una nació, o quan es comporten com si en formessin part d'una. Quan un grup considerable manté aquesta creença, posseeix una consciència nacional.
Hi ha, per tant, el concepte clar de nació i el dret a l'autodeterminació. Per què, doncs, no s'ha produït un referèndum? Penso que per molts motius. N'hi ha dos que em semblen cabdals. El primer és que no s'ha intentat des de les forces polítiques majoritàries el plantejar-lo obertament. I segon, que no se sap què diria la societat catalana si s'hagués de pronunciar sobre aquest punt concret.
En el volum segon de les seves memòries, l'expresident Jordi Pujol diu: “Jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol.” És una posició coneguda que l'expresident ha manifestat i ha mantingut des que fa més de 60 anys va començar a fer política contra el franquisme que el va condemnar a presó pels fets del Palau. Complí més de dos anys de reclusió en un penal de Saragossa.
El pujolisme es mogué en una calculada ambigüitat que consistia a fer petits passos per obtenir més autogovern i per disposar del finançament necessari perquè el país obtingués les més altes cotes possibles de sobirania. No estic segur que Pujol pensi avui el mateix arran dels seus pronunciaments públics recents.
Rafael Jorba deia en el seu llibre Catalanisme o nacionalisme: “La gran construcció del pujolisme ha estat un factor intangible, que jo anomeno la Catalunya virtual, és a dir, un país que no és veritat ni mentida, sinó que només existeix com a recreació simplificada de la realitat.” La gran pregunta per a la qual Jorba no té resposta és si aquesta realitat virtual, aquest país imaginari, es mantindrà dret després del pujolisme o s'enfonsarà quan s'esgoti el projecte.
Si ens fixem en l'augment dels sentiments independentistes que trobem en el partit fundat per Pujol hem de concloure que sí, que el projecte pujolià té continuïtat. Però no és el mateix. Amb tot, el que penso és que el que ara proclamen molts membres del govern i molts militants de Convergència és més voluntarista que no pas realista. Ho veurem en els propers mesos quan la manifestació o les manifestacions de l'Onze de Setembre s'hagin paït políticament, socialment i, no ho oblidem gens, econòmicament.
Les grans manifestacions expressen un sentiment col·lectiu majoritari en un moment determinat. La darrera fou el 10 de juliol de 2010 per protestar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. La de l'assassinat d'Ernest Lluch per ETA, la de la matança d'Hipercor, la de 1977 demanant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Però la política no es fa al carrer sinó a les urnes primer, després al Parlament i als governs que en surtin elegits.
Catalanisme i nacionalisme no són conceptes sinònims. El catalanisme pot arreplegar una gran majoria de catalans mentre que el nacionalisme és una bandera que pot arrossegar amplis sectors de la societat utilitzant-los com a munició en l'escenari polític i electoral. La transversalitat del catalanisme passa per la unitat civil del poble, compromès amb la conquesta de drets iguals per als seus ciutadans. Penso que la independència sense justícia i sense llibertat per poder viure lliurement a Catalunya és la gran qüestió que cal aclarir. Per això sóc partidari d'un referèndum en temps i forma. Que parli la gent.
