Capitalisme

Fa una vintena d'anys es van publicar alguns estudis que pretenien diferenciar entre diversos models de capitalisme. Se'ns va explicar que hi havia un model, l'anglosaxó –més aviat, el nord-americà–, en el qual es propugnava la reducció al màxim del pes de l'Estat i, per tant, el dels serveis públics. Aquests serveis, com ara el de la salut, o estarien privatitzats tant com es pogués o, com els transports de persones, reduïts a la mínima expressió. D'altra banda, hi havia el model europeu –més aviat, l'alemany–, en el qual la influència de l'Estat estaria al límit del que s'entén per socialisme. Bons serveis públics relativament gratuïts i pagats pels impostos generals.

Se'ns va explicar, també, que la superioritat d'un capitalisme o d'un altre quedaria de manifest en els moments de crisi econòmica. El model europeu implicava l'existència
d'una xarxa de seguretat que evitaria la fractura social. El model nord-americà, en canvi, en no tenir aquesta xarxa, probablement viuria molts conflictes que acabarien forçant-ne un canvi.

La greu crisi es va declarar fa uns anys i, en comptes de quedar demostrada la superioritat d'un model o d'un altre, ha quedat ben de manifest que tots dos eren el mateix amb disfresses diferents. La competició entre els dos models no ha acabat, però.

Del que es tracta és que el model no degeneri i s'acosti al que es practica a la Xina. Alguns opinen de debò que aquesta és l'única solució. Salaris baixos, preus alts i sense serveis.

Si la solució és tornar al que teníem al segle XIX potser que ens ho fem mirar tots plegats.