No vull pensar
Vaig anar-me'n de vacances il·lusionada pel temps de relax i el plaer de l'expectativa del dolce far niente que se'm presentava. Vaig anar-me'n amb la ferma convicció que no hi hauria res (il·lusa de mi) que m'impedís dedicar-me a aquella feina pendent, (cada estiu, des que vaig acabar els estudis n'he tingut alguna) que requereix estones de calma i concentració per poder-la fer. Vaig anar-me'n també amb la sospita que podria ser que aquesta feina no l'acabés fent i prometent-me que, si això succeïa, no em sentiria culpable, ni castigaria la meva consciència amb pesos innecessaris. M'ho vaig proposar molt seriosament, tan seriosament que, tot i que com poden sospitar, no he complert amb la tasca intel·lectual encomanada, no em sento culpable. No. En absolut. Ara encara no, però, perquè no aparegui el demolidor sentiment, el que haurà de passar és que, en aquests primers dies de setembre, hauré de desdoblar-me en una esquizofrènia frenètica per poder fer rutllar, de dia, el que alimenta amb calés la família i, de nit, el que m'alimenta l'esperit i resol els compromisos acadèmics oblidats durant la canícula d'aquest mes d'agost.
Però ho tinc clar. O em penso que ho tinc clar. No vull ni plantejar-me un retorn complicat, difícil, trist, o angoixant. No vull ni plantejar-me que les migdiades no han servit de res. Que fer el gandul cada matí, demorant l'hora d'aixecar-te, ha valgut per a ben poc. No vull ni pensar que el sol acumulat desapareixerà de la morenor de la meva pell i s'hi anirà col·locant, primer, un color groc, i un posterior blanc i gris d'hivern que ens dóna un to malaltís poc afavoridor. No vull ni pensar que els tomàquets de vermell pujat i intens deixaran de ser sucosos i saborosos per tornar-se farinosos i insulsos. No vull pensar que a les tardes ja no hi haurà excursió amb bicicleta, ni passejades sense cap destinació concreta que es poden interrompre per a un gintònic imprevist i a deshora. No vull pensar que la premsa ja no serà comentada, diverses vegades, al llarg del dia sense cap pressa. No vull pensar que la bonhomia tendirà a desaparèixer. No vull pensar que els imprevistos de tertúlies, lectures, àpats amb amics i i familiars necessitaran una certa programació.
Bé, no vull pensar-ho però, ara que ho penso, ja m'està bé. Després del privilegi ens toquen obligacions, responsabilitats i lluites diàries que caldrà entomar amb paciència, bon humor i voluntat conciliadora.
