Final de partida
El president de la Generalitat que ens havia de portar a la transició nacional ens ha portat a l'extinció de l'autogovern, aquell que insinuava construir un estat propi ha col·locat Catalunya en la situació de major dependència de tota l'etapa autonòmica.
El rescat sol·licitat la setmana passada obre la porta a una intervenció política directa si no es satisfan les condicions pressupostàries establertes per Madrid. Hem arribat a aquest despropòsit com a conseqüència d'una estratègia d'ofec i de saqueig orquestrat des de les instàncies espanyoles en el marc jurídic configurat des de la Transició, però també cal imputar la màxima responsabilitat a tots els governs catalans que, amb la seva incompetència, la seva manca de coratge i la incapacitat de pensar la relació amb Espanya en termes de conflicte, ens han abocat, després de trenta anys d'exercici, a aquest atzucac.
Responsabilitat de Mas i del seu “govern dels millors” que, malgrat haver heretat un deute descomunal alguna cosa han fet molt malament per haver de recórrer a la solució del rescat després de gairebé dos anys d'ocupar el càrrec i de limitar-se a castigar els sectors més febles de la societat a base de retallades sense que això hagi alleugerit la pressió financera; responsabilitat dels governs tripartits per haver triplicat el deute de la Generalitat i haver continuat gastant desaforadament quan els ingressos queien en picat durant els primers efectes de la crisi i responsabilitat, també, dels governs de Jordi Pujol en què es va dissenyar el projecte d'encaix conformista, pusil·lànime i mesell que ha conduït Catalunya a la decadència i a l'espoliació, un Pujol sempre al·lèrgic a plantar cara malgrat que ara faci declaracions abrandades i insti els seus successors a actuar amb una valentia i amb un afany de ruptura que ell no va mostrar mai mentre va ocupar la primera magistratura del país.
L'onze de setembre que ve ens manifestarem amb tota l'energia, amb tota la convicció i amb tota l'esperança, però hem de ser conscients que en aquest assalt Espanya ha guanyat i que Catalunya ha perdut, ha perdut molt, la qual cosa és especialment feridora tenint en compte que Espanya no té cap crèdit internacional, que es troba en ple naufragi i que, de fet, fa segles que fracassa com a comunitat nacional i arrossega a l'abisme les altres nacions que han estat incapaces de desprendre-se'n.
Ens manifestarem, però això no canviarà les coses, de la mateixa manera que no va canviar res després de la manifestació del 10 de juliol del 2010 per protestar contra la sentència de l'Estatut, i no hi haurà cap transformació si no hi ha un canvi de lideratges, d'actors polítics i, sobretot, de lògica, de superació de l'enèsim intent de pactar amb Espanya en condicions agòniques (com s'espera arribar a un resultat mínimament acceptable si l'altra part ja sap que estàs desnonat?) per un camí de conflicte democràtic i de ruptura.
En la darrera entrevista publicada a Jordi Pujol a la revista Presència d'aquest diari, almenys l'expresident tenia raó una cosa: la mateixa valentia que s'exigeix al govern l'ha de mostrar la societat. I potser hauríem de començar a considerar que deixar de cobrar les nòmines uns quants mesos és un sacrifici molt menor comparat amb el que han fet altres pobles per assolir la independència i per recuperar la dignitat. És possible que també sota Espanya les nòmines i els pagaments a proveïdors es deixin d'ingressar igualment, i em temo que amb els actuals responsables en el govern ni en aquesta situació límit s'apostaria per la llibertat.
Amb el rescat el govern de Mas no pot continuar igual. La inacció no farà res més que accentuar la crisi política en la qual necessàriament ha de derivar la fallida. I aquesta solució no pot consistir a tirar de veta d'un pacte fiscal mort abans de néixer, malgrat que ara sembli que el govern de Rajoy hagi acceptat dilatar la seva negativa (tal vegada el PP es limita a esperar que la Generalitat incompleixi les condicions pressupostàries per intervenir-la i que desaparegui l'entitat que tenia la pretensió de pactar).
Cal una reacció que es canalitzi per l'única escletxa que, de moment, resta oberta: la democràcia. En la completa evidència del fracàs del programa amb el qual Mas va ser investit, el president de la Generalitat ha de dissoldre el Parlament, convocar eleccions i presentar-se amb un nou projecte polític si no vol perdre encara més suports dels que està perdent cada dia que passa. Mas podrà continuar governant una institució cada cop més desposseïda de poder amb una retòrica inflada que dissimuli els seus pactes quotidians amb el Partit Popular, el qual potser està disposat a mantenir-lo fins a convertir-lo en el patró d'una carcassa buida i embarrancada. Però cada dia que passa sense iniciar un nou cicle suposa continuar escanyant Catalunya i la seva ciutadania i continuar acceptant la humiliació d'haver d'arribar a final de mes amb préstecs que et concedeix aquell que prèviament t'ha usurpat els diners, això sense comptar amb l'amenaça sempre latent d'una explosió social.
Si, en un altre sentit, el President no té el valor de concórrer en un procés electoral amb un projecte constituent, si continua ancorat amb una visió caduca i dictada pels poders fàctics que van estintolar la Catalunya autonòmica dins l'Espanya indivisible en algun moment, potser des de la seva pròpia formació, començaran a forçar-ne el relleu. Eleccions o dimissió. Si no hi ha una acció enèrgica aviat, la història acabarà recordant Mas com el darrer home del vell ordre.
