Independència o revolta social

L'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) ha nas­cut per la colos­sal decepció que tenim del par­tits sobi­ra­nis­tes que no aca­ben d'unir-se en un front patriòtic en una cir­cumstàncies tan dramàtiques per la dig­ni­tat naci­o­nal i ter­mi­nals per a la nos­tra eco­no­mia.

Si els nos­tres par­la­men­ta­ris i extra­par­la­men­ta­ris no s'ado­nen de la summa gra­ve­tat d'aquesta crisi pri­mor­dial i màxima, i no l'apro­fi­ten per alli­be­rar-nos d'un Estat que ens espo­lia tan bru­tal­ment, el pri­mer resul­tat de tal inconsciència serà la recai­guda, amb agreu­jants, en una situ­ació mise­ra­ble i igno­mi­ni­osa.

El drama social i econòmic de milers de famílies tre­ba­lla­do­res i de classe mit­jana, esca­nya­des len­ta­ment per bancs, cai­xes i com­pa­nyies energètiques, ens obliga a pre­gun­tar-nos: inde­pendència política o revo­lució social? Jo sóc dels que opta­ria per amb­dues alter­na­ti­ves alhora i coor­di­na­des.

Durant les tres dar­re­res dècades he seguit les acti­vi­tats dels polítics que han conduït la Tran­sició i, amb hon­ro­ses excep­ci­ons, he de dir que la majo­ria de man­da­ta­ris actu­als no ens merei­xen la con­fiança per lide­rar la rup­tura amb Espa­nya. Seria un error monu­men­tal, i una ingenuïtat gravíssima, dei­xar que el futur estat català el capi­ta­ne­gin els que han permès amb la seva aco­mo­datícia acció par­la­mentària o de govern aquesta crisi catastròfica.

Con­sen­ti­rem, ara, que els que ens han por­tat a l'atzu­cac per­so­ni­fi­quin els ide­als d'un estat que ha de néixer impol·lut? Per això hauríem creat l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i ens hauríem mani­fes­tat pels car­rers nova­ment cen­te­nars de milers de patri­o­tes aquest Onze de Setem­bre con­vençuts de la ine­vi­ta­ble secessió?

No inten­tem defu­gir-ho. Cata­lu­nya camina, ine­xo­ra­ble­ment, cap una pacífica revolta social i política sense pre­ce­dents. I si no hi ha altre remei, com a pri­mer pas, caldrà apli­car la deso­bediència civil com la que va pro­pug­nar Henry David Tho­reau (1817-1862) a Mas­sac­hu­setts (no ens havíem de sem­blar a Mas­sac­hu­setts, pre­si­dent Mas?) i que ins­pi­ra­ria a Gandhi i a Mar­tin Lut­her King. “Surt més barat patir el càstig per deso­bediència amb l'Estat que obeir-lo”, va escriure Tho­reau. Aquesta revo­lució pacífica i naci­o­nal és la que també pre­go­nava Lluís Maria Xiri­nacs i per la qual es va dei­xar morir aquell 11 d'agost de 2007 a Ogassa.

Deso­bediència civil con­tra l'engany d'una Europa dels ban­quers i del capi­ta­lisme sense ànima del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal que demana mà dura per a Cata­lu­nya; con­tra una cri­mi­na­li­tat finan­cera que escapa del con­trol dels par­la­ments. Deso­bediència con­tra un Estat espa­nyol encara feu­dal i, espe­rem que no cal­gui, con­tra un govern de la Gene­ra­li­tat que adul­tera els símbols patriòtics i que, per la seva pròpia super­vivència, genera una per­ma­nent con­fusió dels valors cata­la­nis­tes.

En una soci­e­tat de crei­xe­ment espe­cu­la­tiu com en la que ens hem acos­tu­mat a viure –i que, desen­ga­nyem-nos, no tor­narà– puc enten­dre que per molta gent sigui inver­sem­blant pen­sar en una revo­lució social que posi fi a aquesta llarga tran­sició espúria. Però allò “impro­ba­ble” que diagnos­ti­quen els sabe­ruts con­ter­tu­li­ans tele­vi­sius pot aca­bar essent “pos­si­ble”. Pobres polítics i eco­no­mis­tes que inten­ten expli­car-nos les raons del fracàs d'una soci­e­tat del benes­tar que durant molts anys ells han aju­dat a con­so­li­dar!

Tre­ba­llem, doncs, amb l'Assem­blea Naci­o­nal per aquest ideal solidària­ment, alçats, sense repòs, fins a la victòria final, tal com canta Rai­mon en el poema “Inde­si­nen­ter” de Sal­va­dor Espriu:

“Sal­vat en poble,

ja l'amo de tot,

no gos mesell,

sinó l'únic senyor.”