Ca Montes
Dimarts 11
als llavis
Ha estat convocada com una manifestació, però el pols vital del país ens està avisant ja fa dies que el que passarà dimarts de la setmana vinent pot ser molt més que això. Molt més que una desfilada de gent, molt més que crits i banderes.
Tenim símptomes de sobra per a pensar ara ja que la història corre aquesta setmana a més velocitat del que és habitual. Si fa anys pensar en la independència era pensar en un futur abstracte, avui sembla que estem pensant més aviat en mesos. O això es desprèn de les converses, dels correus que creuen la xarxa, del nombre de gent que està mobilitzada per a baixar a la ciutat. “Aquest curs... aquest curs...”, em repeteix molta gent amb un somriure als llavis. Com un mantra feliç, una decisió lliure.
I això és el que més m'impressiona: m'impressiona com de forts ens hem fet tots plegats. En un moment de crisi i desastre, en un punt en el qual la fallida de la Generalitat, de les dues Generalitats per cert, és la demostració d'un fracàs històric, el país no només no s'amaga sinó que emergeix. Poderós, fresc, directe i fort.
És cert que tot plegat necessitarà, el 12, resolució política i decisions formals. Que no les pren la ciutadania. Això és veritat. Però alerta, que segons quina siga la dimensió de la protesta que viurem dimarts tots els calendaris i totes les estratègies se'n poden anar en orris. I emportar-se qui no entenga el poder que la gent està reclamant a crits.
El condicional és obligat per la prudència més elemental: si... Si dimarts Barcelona expressa de forma inequívoca que aquest país vol ser independent, aleshores em sembla que s'haurà acabat per sempre el temps de les martingales i les negociacions, l'hora dels acords a mitges i el qui dia passa any empeny.
Perquè a Arenys expliquen que quan baixa la riera hi ha un punt, de sobte, on apareix el bot, una massa, una paret d'aigua que s'emporta tot el que hi ha pel mig amb una força imparable, devastadora, que neteja tot el que hi havia abans. Amb la desbocada força dels cavalls, per dir-ho a la manera de Salvador Espriu.
