Ara, a treballar
L'independentisme català ha guanyat aquesta setmana la batalla de la visibilitat. Com una alternativa possible a l'actual estat de les coses. Com una vella utopia que pot ser viable pacíficament, gràcies a la maduresa democràtica assolida en els últims anys a casa nostra i al marc incontestable de la Unió Europea. La contundència del milió i mig de persones que van sortir als carrers de Barcelona és una empenta per al govern català i –encara més– per a aquells que dins i fora de la Generalitat volen treballar per l'estat propi. La voluntat de ser independents és una condició imprescindible, però no l'única. Cal saber fer-ho. Gestionar-ho. Avançar-se a les reaccions contràries que arribaran de tot arreu. La claudicació del pla Ibarretxe al País Basc i la frustració de l'Estatut català ens han servit per veure com és la reacció d'Espanya quan sent amenaçada la seva estructura d'estat. Les experiències del Quebec i Escòcia ens poden servir de guia per a un primer pas: la convocatòria d'un referèndum que certifiqui a les urnes el que dimarts es va viure al carrer. Després, els exemples de les recents independències d'Eslovènia, Eslovàquia o Estònia (per posar tres exemples de processos molt diferents d'emancipació nacional, però reeixits en els últims decennis dins del continent europeu). I que ningú no s'equivoqui: ser dintre de la Unió Europea serà un avantatge –no un inconvenient– per aconseguir que la voluntat democràtica del poble de Catalunya pugui esdevenir una realitat en un context de respecte dels drets humans i dels principis democràtics. Ens movem en territori verge en la legislació europea, però és el mateix que passa amb tots els projectes del Vell Continent: des de l'euro fins a la unió bancària. Europa fa camí a mesura que fa passos endavant.
La manifestació ha servit perquè la classe política catalana vegi que el carrer és ple. Que quan es demana que la gent participi, el poble respon. Ara, falta saber si les elits del país estan a l'altura. Tant els dirigents polítics com els empresaris, els banquers i els sectors intel·lectuals. Cap país ha conquerit la llibertat només per la voluntat de la gent del carrer: el xoc és sempre entre les elits que es disputen el control polític. En aquest cas, els centres de decisió de Barcelona i de Madrid viuran la batalla decisiva en els propers mesos i anys. Estem preparats? Tenim un full de ruta? Estem disposats a actuar amb generositat per aconseguir la complicitat de tota una generació de catalans? La feina de l'Assemblea Nacional de Catalunya, fins ara, ha estat un èxit en el sentit que ha fomentat la participació en un somni il·lusionador. Però necessitem una estratègia perquè els organismes internacionals reconeguin el dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Haurem d'apartar-nos de la legalitat espanyola vigent i dotar la Generalitat d'una legitimitat que li permeti actuar i disposar en bona part de la nostra voluntat i, fins i tot, dels nostres recursos, de cara a l'envestida amb l'Estat espanyol. Cal teixir contactes amb els mitjans de comunicació internacionals perquè entenguin la nostra posició i no generin un estat d'opinió contrari. Caldrà assegurar l'abastiment energètic de Catalunya, si és que el govern espanyol decideix dificultar, per exemple, l'arribada de gas del nord d'Àfrica. Les forces de seguretat que responen a l'autoritat de la Generalitat hauran de desobeir les ordres que arribin de Madrid. Què farem amb els catalans que són funcionaris de l'Estat? Els absorbirà la nova administració estatal catalana? És l'hora de començar a preparar les respostes a aquestes preguntes. Després de manifestar-se, ara toca treballar per fer realitat el clam del carrer.
