Lletania

Després de treure's la samarreta per mitigar la calor, com si fos un acte reflex, es va tocar la panxa amb les dues mans. Es va palpar fins a quatre plecs. Llavors va passar a la inspecció ocular. Una gota de suor iniciava en aquell moment la baixada pel primer plec, que començava just on acabava l'estèrnum. Va aixecar el cap i va fer una escombrada visual per assegurar-se que ningú el veia eixugar-se la transpiració. Mentre es tornava a cobrir, mantenia en la retina la imatge d'aquell pneumàtic que li havia sorgit a l'abdomen. No entenia què l'havia mantingut impassible mentre anava creixent. Perquè és evident que no podia haver-se generat d'un dia per l'altre. Li va semblar reconèixer-se en el ventre la cartografia precisa de la desatenció, del sedentarisme, de la falta de voluntat, de tot allò que sembla insignificant i innocu en petites dosis però que mortifica, pesa i ocupa un volum considerable quan els quinquennis van caient l'un rere l'altre. Visualitzava la tripa com la metàfora de la seva vida. Mentrestant, per enèsima vegada, formulava la intenció de baixar-se un programa d'àudio que un amic seu feia servir per passar de la inactivitat a preparar-se per córrer maratons, va escoltar la conversa entre els dos posseïdors de ventres plans que tenia asseguts al costat. El primer inquiria el perquè del mal humor del segon. Aquest li va dir que feia no sé quants dies que no podia sortir a entrenar-se i que ja no podia més. La següent intervenció del primer no va poder copsar-la sencera, però li va semblar desxifrar-ne el contingut: comparava l'exercici amb una mena de calmant i els enutjosos efectes d'haver de viure sense disposar dels seus beneficis quan s'hi està acostumat. Tot seguit va fitar la cara del malhumorat. Va pensar que cadascú entona la seva particular lletania de queixes i que el millor que podia fer era deixar d'escoltar-se tant i treballar per fer que la seva fos cada dia més reduïda.