Opinió

la columna

Martini

El 31 d'agost va morir el car­de­nal Mar­tini. Era la veu del post­con­cili. Va encar­nar el diàleg amb el món de la cul­tura. El lli­bre que va escriure amb el semiòleg Umberto Eco és modèlic en tots els sen­tits. No m'estra­nya que es con­vertís en best-seller. Conté un excel·lent diàleg entre dues per­so­na­li­tats ben con­tras­ta­des: un car­de­nal de l'Església i un príncep de la laïcitat. Mar­tini va ser un home d'Església, més que no pas un eclesiàstic. I un home d'Església savi. I com a tal, pru­dent. Va tenir l'honor de pre­di­car un dels reces­sos anu­als de Pau VI. Un honor que també va tenir Karol Wojtyla. Abans i tot que Mar­tini. Només que Mar­tini no s'apro­fità d'aquest honor en bene­fici propi, cosa que no es pot dir de Karol Wojtyla. Avui sabem que el seu lli­bre, Amor i res­pon­sa­bi­li­tat, va influir en la redacció de l'Huma­nae Vitae, l'encíclica més dece­be­dora de Pau VI, i tan­ma­teix la menys per­so­nal de totes. A anys llum de la pri­mera, Eccle­siam Suam, la més per­so­nal que mai s'hagi escrit. Se'n con­serva el manus­crit com­plet. No hi ha ni una sola rat­lla que no sigui de Pau VI. La va escriure a Cas­tel­gan­dolfo. I conté el tri­ple lema del seu pon­ti­fi­cat: auto­consciència, reno­vació i diàleg. El pri­mer fa referència al conei­xe­ment que l'Església ha de tenir d'ella mateixa. El segon explica el camí que l'Església ha de seguir per tal de reno­var-se. Aquest camí és el retorn als orígens. I el ter­cer és una defensa del diàleg, el mètode més eficaç per arri­bar a tot­hom. El diàleg implica escol­tar, una cosa que l'Església no sap fer, però que el car­de­nal Mar­tini no va dei­xar mai de fer. L'excepció con­firma la regla. Mar­tini hau­ria sigut un gran papa. Els seus conei­xe­ments bíblics eren extra­or­di­na­ris. Havia estu­diat a fons els papirs del text grec dels evan­ge­lis. Va ser l'únic catòlic que va par­ti­ci­par en l'edició grega del Nou Tes­ta­ment, pre­pa­rada per un comitè ecumènic espe­cial, creat ad hoc. A més dels diver­sos doc­to­rats asso­lits, domi­nava sis idi­o­mes moderns, a part del llatí, el grec i l'hebreu. Era, real­ment, una eminència. Els seus lli­bres (un total de 50) són, para­do­xal­ment, de lec­tura fàcil. Una prova més de la seva intel·ligència. Els últims anys els va viure a Jeru­sa­lem, lluny de Roma. Lluny del soroll i de la fúria exclo­ent. Va morir abraçat al Con­cili. Pen­sant en la seva resur­recció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.