Les raons

Aquests dies de vora­ginós i apas­si­o­nat debat sobre el futur de Cata­lu­nya i el seu camí cap a la inde­pendència, seria bo que ens anéssim repe­tint les raons que ens han por­tat fins aquí, entre altres coses perquè encara hi ha molta gent que no les sap i molts altres que no les poden, ni volen, enten­dre. Hi ha d'entrada, evi­dent­ment, el rebuig a l'Esta­tut apro­vat pel Par­la­ment el 2006. Des de les reta­lla­des que hi van fer al Congrés fins a la sentència poste­rior del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Tot ple­gat ha fet deci­dir molta gent a fer el pas: han cons­ta­tat, defi­ni­ti­va­ment, que Espa­nya no vol donar a Cata­lu­nya ni els ins­tru­ments que li per­me­trien asso­lir un finançament ade­quat, ni aquells que també la dei­xa­rien mos­trar-se en la seva ple­ni­tud iden­titària, com ara les selec­ci­ons espor­ti­ves o un ampli ús social de la llen­gua. Amb les por­tes tan­ca­des, molts cata­lans han fet i refet la llista dels molts greu­ges que per­pe­tua el govern espa­nyol a Cata­lu­nya. Els diners, en pri­mer lloc. Els més de setze mil mili­ons d'euros que cada any se'n van i no tor­nen i tot allò que podríem fer i no fem –ni l'Estat fa, ni ha fet– amb aquests diners. La llista és llarga i hi figu­ren, entre d'altres, infra­es­truc­tu­res vitals per al futur del país, com ara el tren d'alta velo­ci­tat –que ha arri­bat amb anys de retard–, el cor­re­dor medi­ter­rani, el des­do­bla­ment de l'N-II o la gestió dels ports i aero­ports. Hi ha després la qüestió iden­titària. Amb la inde­pendència des­a­pa­rei­xe­rien defi­ni­ti­va­ment els murs que obs­ta­cu­lit­zen la plena nor­ma­lit­zació inter­na­ci­o­nal del país –en àmbits com ara l'esport o la cul­tura i molts altres– i, és clar, del català. Raons sufi­ci­ents per ser més ferms que mai en el camí.