Passaport

Al nen li hem aca­bat posant Folc. A mi m'agra­da­ven més noms de tota la vida com Ramon o Josep i a la meva dona li agra­dava més Folc. Però com que som una pare­lla oberta i dia­lo­gant, ho vam dis­cu­tir, ho vam nego­ciar, vam dir ni tu ni jo i al final li hem posat Folc.

No, la veri­tat és que aquest nom té una intenció política con­creta. Segons en Coro­mi­nes, l'ori­gen d'aquest nom medi­e­val català és el mot pro­to­germànic fulk, que vol dir “batalló de guer­rers”. El pro­blema és que d'aquí també en va sor­gir Volk, que en ale­many vol dir “poble” o “nació” però que a par­tir del nazisme va que­dar tenyit de con­no­ta­ci­ons ètni­ques hos­tils. Com se sap, per evi­tar aques­tes con­no­ta­ci­ons, a l'Ale­ma­nya con­tem­porània s'ha pro­cu­rat fer una política post­na­ci­o­na­lista. El prin­ci­pal teòric d'aquesta política va ser Jürgen Haber­mas, del qual Aznar va copiar la idea del patri­o­tismo cons­ti­tu­ci­o­nal després que Haber­mas fes una con­ferència a Madrid el 1991. D'altra banda, una expressió ben fructífera d'aquest post­na­ci­o­na­lisme va ser la ins­tal·lació de Hans Haacke al nou Par­la­ment ale­many l'any 2000, on va subs­ti­tuir l'expressió Dem Deutsc­hen Volke (“el poble ale­many”) i hi va posar Der Bevölke­rung, que vol dir “població” i que era una manera de dir que el Reichs­tag no repre­sen­tava la nació ale­ma­nya sinó sim­ple­ment la població que vivia al país.

Però l'altra opció per evi­tar les con­no­ta­ci­ons ètni­ques del naci­o­na­lisme és, és clar, la nos­tra, que pro­po­sem la nació com una militància, com un anhel de lli­ber­tat i ara com la tasca de cons­truir un estat propi. A Ale­ma­nya sem­bla que l'estat post­na­ci­o­nal els fun­ci­ona, però a Espa­nya ja se sap que només ha gene­rat cen­tra­lisme, una cons­ti­tució sacra­lit­zada i un rei rònec. Con­tra això, nosal­tres hi opo­sem un batalló de guer­rers que no ves­sem ni una gota de sang, sinó que ens mani­fes­tem ale­gre­ment, i tre­ba­llem amb il·lusió per fer una cosa nova, i seguim el nos­tre pre­si­dent quan aquest fa el pas enda­vant, i, com diu Rubert de Ventós, no volem la ima­gi­nació al poder com el 68, sinó que el que volem és la rea­li­tat al poder, i l'ener­gia de cadascú ens fa créixer a tots de la mateixa manera que la llet de la mare ali­menta el fill, que fa fere­dat de veure que creix tan ràpida­ment.

Com que creix tan ràpida­ment, ens va estra­nyar que la foto per al seu pas­sa­port ame­ricà sigui vàlida fins als cinc anys. La foto la hi vam haver d'anar a fer a l'ofi­cina de cor­reus d'aquí a Indi­ana. Per fer-la, el senyor de l'ofi­cina va sor­tir de dar­rere el tau­lell i va esten­dre una manta blanca a terra perquè hi poséssim el nen i ell pogués retra­tar-lo des de sobre. El pro­blema va ser que havíem d'acon­se­guir que el nen mirés a la càmera amb els ulls oberts però sense aguan­tar-li el cap amb les mans, perquè a la foto només hi podia sor­tir la seva cara. No hi havia manera. Quan ell obria els ulls, lla­vors girava la cara; quan jo li dei­xava anar el cap, lla­vors tan­cava els ulls; quan ja estava a punt, la càmera s'havia desen­fo­cat. Tota la gent de la cua estava pen­dent del nen. Un moment. Ara. No, ara ha sor­tit una mica tom­bat. Ara. No, ara ha sor­tit un tros de mà teva. Ara. Aquesta ha que­dat torta. Ai, ara en lloc de guar­dar la foto l'he esbor­rada. Tor­nem-hi un altre cop. Quan al cap d'una bona estona ho vam acon­se­guir, tots a l'ofi­cina vam sos­pi­rar alleu­ge­rits.

No sé com serà el dia que ens anem a fer el pas­sa­port català. Segu­ra­ment nosal­tres esta­rem molt il·lusi­o­nats i, en canvi, en Folc no en farà gaire cas. Per això com a mínim al seu nom hi que­darà la traça que un dia va exis­tir un batalló de guer­rers pacífics que van acon­se­guir que l'únic mal­de­cap de fer el pas­sa­port fos que la foto sortís ben enqua­drada.