Contra Sarkozy, i uns quants altres

En un míting de la seva campanya electoral, a Marsella, Nicolas Sarkozy va dir: «Algú que estima França no proposarà de fer ratificar la Carta de les llengües regionals, que no té per objectiu fer viure les llengües regionals, en les quals crec, sinó reconèixer drets lingüístics a totes les minories i situar-les sota el control d'un Tribunal europeu, el qual jutjarà sense prendre en compte la nostra història nacional i la nostra tradició republicana.» La densitat del pensament sarkozista és tal que es podria escriure un assaig complet d'ètica i de filosofia política aplicada als drets lingüístics només a partir d'aquesta frase. Mancat com sóc d'espai (en aquesta secció) i de diplomes (de la facultat de filosofia), m'acontentaré de fer dues remarques, a part de notar que tots aquells que treballen per la mort d'alguna llengua diuen sempre que estan a favor del seu ús. La qual cosa demostra que la novaparla totalitària de George Orwell no va néixer del no-res.

Nicolas Sarkozy lluita, doncs, perquè un Tribunal europeu no tingui més poders que «la tradició republicana» i per això es nega a fer ratificar la Carta de les llengües regionals i minoritàries –per altra banda de ratificació obligatòria per tots els nous membres de la Unió Europea–. M'havia semblat entendre que la democràcia permetia que la voluntat del poble, expressada majoritàriament, impulsés tots els canvis de rumb, tots els tombs i retombs possibles amb aquesta sola raó: és la voluntat del poble, expressada majoritàriament. És a dir que la democràcia és per essència superior a qualsevol «tradició», republicana o no. Que no van fer la Revolució del 1789 justament perquè les tradicions eren imposades al poble pel sol fet de ser tradicions? Que no van decidir que el sufragi universal tenia el poder de reformar o suprimir qualsevol tradició? La tradició com a eina de govern, en democràcia, és un concepte irrellevant mentre no hagi passat la prova de les urnes. Vet aquí, però, que ens trobem a davant de la paret de formigó armat de la «tradició republicana», que els és suficient per argumentar contra el reconeixement oficial del català. I així no han de dir res més, en tenen prou amb una paraula, a semblança del rei que van guillotinar. Aquest rei acompanyava la paraula «tradició» del concepte «de dret diví» amb el mateix menyspreu i el mateix valor democràtic que, avui, hi posen el concepte «republicà».

Nicolas Sarkozy hi afegeix –i almenys dos altres candidats a l'elecció presidencial, Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen, estan del tot d'acord amb ell– que el reconeixement del català és impossible a qui estima França. Ja fa tres segles i mig que l'Estat francès, amb els seus estols de mestres d'escola, de militars, de jutges, de periodistes i de polítics fa tot el que pot perquè els catalans odiïn la llengua catalana. Però la frase del president candidat ens posa entre l'espasa i la paret: si no abandones el català, vol dir que no estimes França. I no s'adonen que és el contrari: és França qui no ens estima. Jo també, com tothom, vaig ser educat per estimar França. I un dia vaig adonar-me que França no m'estimava, perquè em refusava el dret de ser altra cosa que un francès monolingüe. Si un dia tots els que volen que el català no sigui només un patuès residual s'adonessin que tampoc França no els estima, què passaria? Seria un espectacle joliu, certament, tot i que és improbable que passi mai perquè l'Estat, a França, vetlla, recompensa i castiga, exactament com el Déu gelós de l'Antic Testament quan afirmava (Èxode 20,6): «Per als qui m'estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions.» Qui voldria veure's privat d'un tal aixopluc?