De Formosa ens inventarem tot allò que no sabem

L'avantatge de no venir d'enlloc deu ser de poder venir d'arreu; aquest podria haver estat el pensament d'aquell estrany erudit, possiblement occità, probablement súbdit del rei de França, que va mistificar l'Anglaterra més culta del segle XVIII. Ningú no ha sabut mai el seu nom veritable ja que no el va dir mai públicament, ni tan sols quan es va haver penedit de tantes mentides. Va ser conegut com a George Psalmanazar –amb una primera versió encara més monovocàlica: Psalmanaazaar– i, gràcies a ell, l'Europa va descobrir territoris desconeguts de l'Extrem Orient i, en particular, l'illa de Formosa –avui, Taiwan. Era un mentider patològic, però que mentia amb un enorme substrat de coneixements previs que li servien a embolicar tantes troques com fos necessari. Així doncs, la seva obra mestra, An Historial and Geographical Description of Formosa, publicada a Londres el 1704, és un compendi minuciós d'extravagàncies servides amb aplom i rigor formal. Psalmanazar hi explicava ser un membre de la noblesa formosana, raptat per jesuïtes que volien obligar-lo a convertir-se al catolicisme. El seu refús obstinat d'esdevenir papista i, al contrari, la seva bona voluntat a adherir a la fe anglicana li va obrir els cors de molts anglesos que van empassar-se així molt millor la seva infinitat de mentides. Formosa, deia, era una illa en què l'única peça de roba dels seus habitants era una placa d'or que els tapava els òrgans reproductors, i hauria estat un territori molt acollidor si no hi hagués imperat el costum un xic feréstec de matar cada any divuit mil joves, de qui els sacerdots es cruspien la carn...

És clar, el formosans tenien una llengua pròpia, pretesament emparentada al japonès. Psalmanazar, en inventar-la, va fer prova d'una capacitat d'imaginació prou remarcable per enganyar els estudiosos de la seva època, al punt que l'alfabet que va crear ex-nihilo va ser integrat durant uns quants anys en llibres sobre llengües. A tall d'exemple, vet aquí l'inici del Pare Nostre en formosà, amb transcripció de l'alfabet original: «Amy Pornio dan chin Ornio vicy, Gnayjorhe sai Lory, Eyfodere sai Bagalin.» Semblaria que els invents antropològics de Psalmanazar haguessin estat inspirats per lectures sobre les civilitzacions asteca, inca i japonesa, com també per algun capítol d'Utopia, de Thomas Moore. Ara bé, l'invent d'una llengua i d'un alfabet demana una suma de treball que va més enllà del que sol fer un mitòman impulsat només per la mecànica de la mentida: continuar mentint per cobrir les mentides precedents. Psalmanazar era a l'encop un artista i un erudit.

I més enllà del plaer d'enganyar tan sàvia companyia, devia fruir de l'oportunitat de crear un món concret, uns costums estrafolaris però coherents entre ells, una llengua autònoma, un alfabet utilitzable. Megalòman, doncs, a més de mitòman. Però d'una megalomania fructífera i, d'alguna manera, generosa, ja que sempre trobava alguna cosa a oferir a qui li feia qualsevol pregunta. Per què, per exemple, tenia la pell clara tot venint d'un país tropical? Perquè la noblesa formosana vivia en palaus subterranis... Per cert, la qüestió del ulls, ametllats o no, hauria estat sense fonament: al segle XVIII, a Formosa, no hi vivien xinesos, sinó austronesis, de pell fosca però amb els ulls tan rodons com qualsevol lletraferit londinenc.