El déu Janus

Unes quantes constatacions sobre l'independentisme a Catalunya i sobre les properes eleccions. 1.- El paper dels intel·lectuals: els independentistes han pres decididament la paraula i han divulgat, cadascú des de les seva tribuna, la possibilitat real de la independència de Catalunya i han estès un ventall d'arguments que, ultra els factors emocionals –que també hi compten!–, s'han sustentat en la racionalitat i en el dret. Crida l'atenció que no hi ha hagut veus intel·lectuals espanyoles disposades a rebatre aquests arguments i, encara més, crida l'atenció el silenci dels intel·lectuals catalans unionistes; les escasses veus que s'han sentit (i que els mitjans repeteixen per manca de relleu) s'han limitat a fer constar la seva desaprovació.

2.- La magra situació del PPC, que ha fracassat en el seu autoadjudicat paper de mediador entre Madrid i Barcelona. L'alternativa, en la qual no crec que vulguin caure, és l'ultraisme dels fanàtics.

3.- L'estranya situació del PSC: ha esdevingut el déu romà Janus, aquell déu que es representa amb dues cares: una mira al davant i una altra al darrere; sol portar una clau a la mà, tot i que en aquests moments no sabem quina mena de porta pot obrir. Tampoc sabem si, definitivament, la cara que ens mira a nosaltres és la que mira al passat, o, en un moment o altre, pot mirar-nos amb la cara del futur.

4.- La incorporació al debat polític de la gent del carrer, del gruix de la societat, dels qui es manifestaven tranquil·lament i joiosa pels carrers de Barcelona la darrera Diada, i que sovint s'absté a les eleccions o té una opinió negativa de la política i dels polítics. Doncs ara ja no.

5.- El desconcert del govern espanyol, que ha passat del negacionisme a la perplexitat, però que encara no ha adoptat una política de resposta ni ha fet cap gest per evitar la secessió.

6.- La il·lusió. És al carrer, és als debats, és a les converses, és en alguns àmbits internacionals, és en les escales de veïns, és en els fòrums públics. Aquest poble, el català, ara té una fita i hi ha posat una il·lusió immensa, per primera vegada d'ençà que el 1714 vam perdre la llibertat. O, almenys, jo ho veig així.